El Museu d’Art de Girona ens ofereix una interessant mostra sobre el frau i les falsificacions en el món de l’art que mereix tota mena d’elogis. La motivació del projecte no és pas aliena al reialme de la mentida, les falses informacions i la confusió que imperen en el nostre temps. "Falsos vertaders. L’art de l’engany" és una proposta molt interessant que aprofita el greu trasbals que va patir la institució gironina quan l’any 2016 va descobrir la falsedat de tres peces adquirides el 2010 i atribuïdes al pintor gironí Pere Mates.
El cas dels "Mates falsos" va sacsejar el món cultural i artístic i va provocar un veritable enrenou davant uns fets greus i de terribles conseqüències vers la credibilitat i procediments de control dels mercats/establiments museístics i, en concret, del museu que podem visitar dins l’antic Palau Episcopal de Girona. No és gens agradable una situació com la que es va viure i és molt lloable la capacitat de resolució dels seus tècnics i experts en explicar ara de forma rigorosa i pedagògica com ha funcionat el món de l’engany artístic en diferents moments i països i qui ha estat la major part del personal responsable de les nombroses accions delictives. Cal valorar i agrair la seva capacitat de reacció, autocrítica i solidesa del discurs expositiu.
La mostra ens planteja quines poden ser les intencions del qui falsifica en el marc d’una clara voluntat venjativa, desafiament creatiu i d’interessada ridiculització vers tota una escenografia d’entesos, clients i experts que semblen conèixer en profunditat l’estil i característiques d’un pintor i/o una època determinada. El frau esdevé polièdric quan artesans i restauradors reben una minsa part del pastís. Em pregunto quina deu ser la reacció d’aquells visitants que disposen d’alguna col·lecció car el dubte i la incertesa suren només iniciar el recorregut. És del tot inevitable el fet de pensar que potser hom disposa d’alguna o més falsificacions. Desconeixia que la pintura catalana tingués nombrosos perjudicats com Martí Alsina, Isidre Nonell, Modest Urgell o en Casas. Aquests han estat objecte de les perverses intencions d’aquells que col·loquen obres en el mercat a preu de les originals.
Reconec que em sento aprenent i singular descobridor d’un tema fascinant i del tot repudiable. La mostra explica que hi ha al darrere d’una perversa voluntat fraudulenta dels grans mestres de la falsificació com Robert Driessen, Elmir de Hory o John Myatt, considerat el més gran de tota la colla d’embaucadors. És molt curiós el cas de Van Meegeren, que fou condemnat a mort per vendre obres als nazis i va salvar la pell en poder demostrar que només havia venut còpies de grans mestres com Johannes Vermeer, l’artista que desperta emocions infinites.
L’exposició i un acurat catàleg ens lliuren aquestes i moltes altres dades sobre un tema molt poc explicat. Els exemples exposats, incloses les peces de Pere Mates, ens donen un apunt de la gravetat i de l’extrema dificultat a detectar el frau. Aquest esdevé un art en si mateix. Els experts tampoc es rendeixen. De Hory deia que feia un homenatge al veritable artista. En qualsevol cas, l’allau d’arguments dels impostors no podrà enterbolir mai l’emotiva i sana complicitat que cerca l’artista amb l’autenticitat de la seva obra.
