En la mitologia grega va trobar Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) la inspiració, i el món d’al·lusions simbòliques, psicològiques i culturals que necessitava per escriure els poemes sobre el maltractament de gènere de “Punta de plom”, el llibre que li ha valgut el premi Ciutat de Terrassa-Agustí Bartra d’aquest any. Una edició que ha batut rècord de participació, amb la barbaritat de 89 originals presentats, dels quals el jurat, que formaven Jaume Aulet, Neus Aguado, Antoni Clapés, Xavier Macià, i Llorenç Soldevila, amb Jordi F. Fernández com a secretari, va decidir per unanimitat que “Punta de plom” era mereixedor del premi. Pagès Editors publicarà el llibre a començament de l’any vinent.
Com va sorgir “Punta de plom”?
Jo venia d’escriure un poemari (“Escorcoll”, que va guanyar el premi Ciutat d’Alcoi) que parlava de dones a la presó. Anava força a presons, com a voluntària de la biblioteca, i vaig conèixer dones maltractades, que havien patit violència de gènere. Per explicar la meva reflexió sobre el tema he escrit aquest llibre, en què parlo del maltractament a través de la llegenda grega de la Quimera i Bel·lerofont.
Què és exactament la Quimera?
Un monstre de tres caps, que treia foc per la boca i devorava gent i bestiar. Se’l pot considerar sinònim de la imaginació perversa que habita la psique, en les seves tres formes: la vanitat (el cap de la serp), la perversió sexual i els instints descontrolats (la cabra) i la perversió social i la crueltat (el lleó). El rei de Lícia busca un home que el mati.
I Bel·lerofont, amb l’ajuda del cavall alat Pegàs, ho aconsegueix.
Sí. Sobre Pegàs, se li acosta per l’aire i el mata enfonsant en la seva gola una llança amb una punta de plom, que es va fondre amb el foc que el monstre exhalava i el va ofegar. Bel·lerofont, gràcies a aquesta gesta, acaba esdevenint rei, la qual cosa fa que perdi la innocència i el seny. Es torna vanitós, superb, per l’èxit aconseguit, fins que, es clar, rep una lliçó d’humilitat.
Un mite molt bonic i alliçonador. Però, que hi té a veure amb el maltractament de gènere?
La meva hipòtesi, diguem-ho així, és que les dones, en el curs de la seva vida, són sempre assetjades per algú, amb algun grau de violència, com la Quimera. Llavors apareix algú que les salva, un heroi com Bel·lerefont, però aquest “salvador” després desenvolupa molta supèrbia i les acaba maltractant. I l’última sortida de la dona és el cavall Pegàs, és a dir, ser capaç d’imaginar alguna cosa per sobreviure.
Quin paper té Pegàs en el llibre?
Simbolitza que l’home no pot vèncer l’exaltació imaginativa si no és a condició que vinguin en el seu ajut les qualitats espirituals i sublims. Pel filòsof Richard Wilhelm, Pegàs és el símbol dels pensaments que van més enllà dels límits de l’espai i del temps. És amb aquestes bases que he escrit aquest llibre, format per molts poemes curts.
Formalment, aquests poemes?
He vigilat moltíssim la musicalitat, mantenint un ritme intern. Són escrits en versos lliures, de rima blanca, intentant jugar molt amb les imatges, que no siguin òbvies.
¿Han estat difícils d’escriure?
Sí, molt. Vaig adonar-me que la primera versió l’havia escrit massa des de l’estòmac, implicant-me massa. De manera que vaig haver d’allunyar-me del poemari, i tornar-hi un temps després, per a reescriure’l.
També alguns llibres de Bartra s’inspiren en mites. La seva influència hi és a “Punta de plom”?
No. La meva poesia és molt diferent. Sempre hi ha autors que et marquen, però. Josep Ramon Bach m’ha fet fixar en la capacitat de les imatges poètiques per a dir sense dir, quan semblen abstractes però produeixen sensacions que fa que la poesia funcioni, que és el que intento. També Sònia Moll m’ha marcat com a poeta, i com a persona.
