L’Autoritat del Transport Metropolitana acaba de revisar la modalitat de bitllets -ara en diuen “títols”- i les tarifes. Tot i les queixes habituals -forma part de la nostra profunda i lamentable desconfiança contra qualsevol decisió governamental-, els canvis són del tot racionals i raonables. Sense ser-ne expert ni conèixer els complexos estudis que s’han fet, estic absolutament convençut que, sense comprometre el finançament del transport subvencionat públicament, s’ha buscat, en primer lloc, afavorir-ne l’ús incrementant el nombre de passatgers, i després modificar els comportaments per tal de fer el sistema més eficient. I tot, encara, a l’espera del gran canvi tecnològic anunciat pel 2021 en què ja no pagarem amb les rigideses de les zones tarifàries -tan injustes pels terrassencs-, sinó en funció de les distàncies recorregudes.
Sí, alguns tindrem els viatges una mica més cars. No tindré la sort de poder utilitzar la T-Usual que rebaixa el preu al voltant d’un 25%. Era usuari de la T-10, i ara amb la T-Casual hauré de pagar 31 cèntims d’euro més per trajecte. És molt? Sobre el cost real del viatge -sense subvenció-, és molt poc. Sobre l’anterior cost subvencionat de 27,40 euros, suposa poc mes d’un 10 per cent, després d’uns anys de no haver apujat les tarifes. Sobre els sistemes alternatius, el trajecte en vehicle particular i el cost d’aparcament a Barcelona, 62 cèntims d’anar i tornar són ridículs. I sobre els increments de costos del servei, tenint en compte les inversions en ampliació i millora de les línies i les estacions o els augments de sous, és obvi que l’apujada de tarifa té més a veure amb la necessitat de racionalitzar-ne l’ús que no pas amb cap voluntat recaptatòria.
Però tot això encara és secundari davant de totes les crides a plantar cara al canvi climàtic, que ara ja es presenta com a urgència climàtica. Si realment ens creiem que cal actuar radicalment i amb rapidesa per frenar les emissions de CO2, llavors cal que també prenguem consciència sobre què estem disposats a canviar en els nostres hàbits per contribuir-hi. I no només en els hàbits, sinó en els costos. Oi que si volem un producte ecològic sabem que té un preu afegit? Oi que si hem de prescindir del plàstic, ens cal prendre la molèstia de portar una bossa de roba o un recipient reutilitzable? Oi que si sabem que allò que més contamina són els vols d’avió, potser ens caldrà revisar la concepció que tenim sobre els desplaçaments per feina o vacances?
En definitiva, el que vull dir són dues coses. Una, que hauríem de progressar adequadament en la confiança cap els nostres governants. Els governs -que hi són perquè els ha votat la majoria i han guanyat unes eleccions- no tenen una màquina de fer diners i els que els donem a través dels impostos els han de fer servir el més racionalment possible. I estic segur que ho fan així, malgrat les moltes limitacions en les que es troben. I dues, que la resposta al canvi climàtic no s’acaba en la presa de consciència, en la indignació escandalitzada, en la protesta davant dels governs i grans corporacions -que també-, sinó que significa fer canvis personals i assumir-ne els costos. Un món més net és també un món més car. I algú ho havia de dir.
Si realment ens creiem que cal actuar radicalment i amb rapidesa per frenar les emissions de CO2, llavors cal que també prenguem consciència sobre què estem disposats a canviar en els nostres hàbits per contribuir-hi
