L’escriptora alemanya Andrea Köhler reflexiona en el seu llibre «El temps regalat» sobre l’esperar, un dels aspectes més naturals de l’existència humana, i que tant costa encaixar en el nostre estil de vida actual, massa carregat de presses i que genera estrès. La vida s’ha accelerat tant que es perd amb facilitat la paciència quan quedem atrapats en un embús de trànsit, es camina de manera compulsiva amunt i avall a l’andana quan el tren no arriba o devorem amb avidesa les revistes a la sala d’espera quan es va a la consulta d’algun professional. El més freqüent ara és utilitzar el telèfon, l’Iphone, i omplir el temps d’espera navegant per internet. Però no podem oblidar que, des del moment del naixement, la nostra vida és una espera contínua fins que arriba la mort, un pelegrinatge cap al més enllà. Mentrestant, la nostra vida està formada per petites i grans esperes.
El fet d’esperar és una dimensió que travessa tota la nostra existència familiar i social, que està present en totes les situacions, des de les més trivials fins a les més transcendents. Com poder expressar el que senten els pares quan esperen el naixement d’un fill! Pensem també en l’espera d’un ésser estimat, familiar o amic; pensem en l’espera del resultat d’una prova mèdica en el cas d’una malaltia greu, o d’una entrevista de treball o d’examen decisiu. També en les nostres relacions personals hi ha esperes importants, especialment pel que fa a les persones que estimem. I és que, mentre hi ha esperança, hi ha vida. El pagès espera el creixement de la collita; el pare o l’educador, la maduració dels fills, dels alumnes; el mediador espera que es resolgui el conflicte.
L’Església inicia un nou any litúrgic amb el primer Diumenge d’Advent. Comença una nova etapa en el nostre pelegrinatge de fe, que commemora un any més el misteri de Crist i es prepara per al seu acompliment final. De fet, els cristians van començar a celebrar litúrgicament la vinguda del Senyor al segle IV de la nostra era. Primerament va sorgir la festa del Nadal per celebrar la vinguda del Senyor proclamant la fe de l’Església en la seva Encarnació i Naixement. Un cop establerta la celebració del Naixement del Senyor sembla normal que anés sorgint un temps per a la seva preparació. L’origen d’aquest costum es troba en la litúrgia de les esglésies d’Hispània i de les Gàl·lies, i posteriorment es va estendre a Roma. D’aquesta manera es va anar configurant el temps litúrgic que avui anomenem Advent.
El temps d’Advent que precisament avui comencem és un moment propici per revisar les nostres esperances i desitjos, les aspiracions més profundes del nostre cor. Ens podem preguntar: en aquest moment de la meva vida, quines són les meves expectatives? La mateixa pregunta ens hem de fer a nivell de família, de comunitat, de societat. Què esperem, què volem? Al poble d’Israel es vivia intensament l’espera del Messies, que alliberaria el poble de tot esclavatge i instauraria el Regne de Déu. Però no es podien imaginar que el Messies pogués néixer d’una jove humil com era Maria, a Betlem, a la perifèria de l’Imperi Romà. Tampoc ella podia pensar-ho.
Un oracle del profeta Miquees que fa referència al naixement de l’Emmanuel, diu així: "Tu Betlem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu sortirà el qui ha de regir Israel. Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill…" ( Mi 5 1-2). En aquestes paraules s’anuncia un naixement ple d’esperança messiànica, en el qual es remarca el paper de la mare, recordada i exaltada explícitament per tan admirable esdeveniment. En Maria s’acompleixen les promeses dels profetes. Aprenem, doncs, d’ella a viure l’Advent, amb el sentiment d’una espera profunda, que només la vinguda de Déu pot omplir i saciar.
