Sílvia Fernández (Cercs, 1983) és professora d’anglès i català a l’Escola Pia, col·laboradora de diverses ONG i escriptora. Acaba de publicar el seu tercer llibre, “Lápices de colores en la ciudad de plástico” (Entrelíneas Editores), on explica la història d’una nena yazidí que ha de fugir de casa quan un grup terrorista ataca la seva ciutat, una ficció basada en testimonis reals.
Com va néixer la idea de la novel·la?
A partir d’una fotografia que em va impactar molt. Per l’edat, la nena de la foto hauria pogut ser una de les meves alumnes però era al mig del desert, amb un fusell a la mà i una mirada de por i desesperació.
Era una foto de guerra?
Era una foto feta al nord de l’Iraq l’any 2014. La Runak pertany a l’ètnia yazidí. Uns terroristes van saquejar la seva ciutat i, com que el seu pare va desaparèixer i ella era la filla gran, la feina de defensar la família va recaure en ella, per això portava un fusell. Tenia 14 anys.
La protagonista de la novel·la també es diu Runak…
És un nom típic dels yazidís, una cultura minoritària i molt poc coneguda. La novel·la és ficció, no és la biografia de la nena de la foto sinó que és una història inventada que parteix dels testimonis reals de refugiats i desplaçats. Al llibre imagino què li va passar després del dia de la foto. No és una novel·la de grans esdeveniments sinó de creixement interior.
A què es refereix el títol, “Lápices de colores en la ciudad de plástico”?
La protagonista s’expressa i es reconcilia amb ella mateixa a través del dibuix. Al camp de refugiats on arriba hi ha una ONG que imparteix classes d’activitats creatives als infants, per ajudar-los a pal·liar el trauma d’haver-ho perdut tot.
Aleshores també parla de la importància de l’educació, oi?
Crec que l’educació ha de servir per obrir els ulls. A l’Escola Pia tenim un projecte sobre drets humans i refugiats i com a professora trobo molt esperançador que els nens que pugen ara siguin molt empàtics.
Abans em deia que la nena de la foto li havia recordat les seves alumnes.
Per escriure m’havia de posar a la seva pell i, sí, hi ha trets del personatge que es basen en alumnes que he tingut. Va ser una cosa inconscient.
Entenc que al darrere del llibre també hi deu haver hagut una gran feina de documentació.
Sí, vaig estar tot un any investigant i un any més escrivint. Vaig llegir molt i vaig contactar amb ONG que treballen a l’Iraq i es van engrescar tant que em van facilitar l’accés a nombrosos testimonis. Totes les històries tenien punts en comú i les anècdotes eren molt dures. Vaig parlar amb persones que havien fugit a Síria i vivien en tendes de campanya, sense aigua ni menjar, suportant temperatures de 40 graus.
Ara mateix, fugir de l’Iraq per anar a Síria no sembla la millor opció…
És com allò de “Guatemala i Guatepeor” però era el país que els yazidís tenien més a prop.
És una novel·la juvenil o per a adults?
L’editor creu que pot interessar molt als joves però jo l’he escrit per a tothom. És una novel·la per commoure el lector i per ajudar a conscienciar. He intentat ser empàtica i honesta i escriure d’acord amb el que em dicta la consciència. Vaig tenir molts dubtes ètics.
Per què?
És important com expliques les coses. No volia caure en el paternalisme en què de vegades cau l’acció humanitària ni tampoc en el sensacionalisme. No volia que semblés que m’aprofitava de les desgràcies per escriure la novel·la, però tots els testimonis que em van explicar les seves històries em van donar el consentiment per incloure’ls al llibre. Això sí, sense donar noms reals.
Per por?
Sí, estan en situacions difícils.
Sap què se n’ha fet, de l’autèntica Runak?
És viva però no sé on és.
Prepara ja la propera novel·la?
En tinc una de començada. És la història d’una família amb rerefons de crítica social, en clau irònica. Jo sempre he escrit, m’agrada inventar històries. Ja de petita, quan llegia contes, em resultava fascinant la capacitat de crear mons i personatges. I després he tingut molt bons professors de llengua i he descobert que de vegades amb paraules molt senzilles es poden dir coses amb molta intensitat.
Les seves novel·les anteriors eren històriques, oi?
Sí, la primera estava ambientada al segle XVII i era una desmitificació dels bandolers. La segona tractava de la revolta dels miners del 1932 des del punt de vista d’una nena de 12 anys.
Quins autors li agraden?
Narcís Oller, Mercè Rodoreda, Àngel Guimerà, Unamuno, Baroja, Eduardo Mendoza… També m’agrada la literatura en llengua anglesa del segle XIX i la del període d’entreguerres… I, d’autors actuals, admiro George R. R. Martin per la seva capacitat d’escriure diàlegs. Té un domini màgic del llenguatge.
Quines considera que són les seves principals influències?
Autors profunds però amb un estil simple, com Baroja. També Salinger, que té una ironia molt fina.
Vostè col·labora amb ONG, oi?
Actualment amb el Rebost i he col·laborat amb Petits Detalls, de Matadepera, que ha muntat un orfenat a Uganda. A més, estic estudiant un postgrau d’acció humanitària de la UOC i la Creu Roja.
