Vaig tenir un oncle que era cec. Me l’estimava moltíssim. Sobretot perquè sempre intentava ficar-me en la seva pell. Malgrat tot, crec que aquesta condició deu ésser gairebé impossible. Si més no des de la perspectiva que mai no he pogut arribar a imaginar-me com és la vida en la foscor. Es tracta d’una experiència que no he tingut.
De ben segur que un bon amic com en Xavi Heras seria el més indicat per fer-ho. Dit altrament, no sé quin "nyap" em pot sortir en fer una valoració sobre aquesta mancança tan bàsica, quan tinc la gran sort de gaudir de tots i cadascun dels colors.
Insisteixo en un concepte que remarco força sovint. Cada matí i cada vespre, practico la teoria de donar gràcies. Pel que tinc, pel que sóc, per tot allò que puc gaudir en plenitud. No tinc dret a sentir-me mereixedor de res del que m’ha estat donat. És clar que més d’un em retraurà aquesta valoració, tot preguntant-me a qui adreço aquest sentiment. Ho deixo a la pròpia valoració personal del lector. Ara no és moment d’establir una mena de combat entre creients i agnòstics.
Hi ha una dita que afirma allò del que "no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure". En l’àmbit actual, les noves tecnologies ajuden molt en el nostre dia a dia. També, però, estaborneixen gent que té una ment molt obtusa i aquest punt mai no se’l planteja. Abandonen la filosofia de l’esforç, on els invidents ens marquen i fixen un repte de màxim nivell.
La persona que és prepotent i va tibant amorfament necessita un bon sotrac. Una neteja mental en profunditat permet obrir nous corriols que haurien de refermar conceptes bàsics de l’home. En William Faulkner (Nobel de literatura, fa setanta anys) mantenia que "el que es considera ceguesa del destí en realitat és miopia pròpia". Penso que el rerefons d’aquesta frase hauria de fuetejar la posició acomodada de tanta gent que viu d’esquena als problemes del proïsme.
No tolero la deixadesa del qui proclama que "va fent i va criant pèl". Ancorat en la dinàmica que "qui dia passa, any empeny". Per tot plegat, proclamo la meva més profunda admiració pel conjunt de valors que palesen tots aquells que pateixen la deficiència.
