En néixer, en funció dels nostres genitals, se’ns assigna un gènere determinat que respon a una classificació binària i tradicionalment inalterable. Si tenim penis, se’ns classifica dins del gènere masculí. I si tenim vulva i vagina, se’ns atorga el femení.
Però hi ha persones que al llarg de la vida se n’adonen que no se senten identificades amb aquesta atribució inicial basada en la genitalitat i erròniament dicotòmica. Són les persones “trans”, un “terme paraigües utilitzat per referir-se de manera inclusiva a totes les persones que viuen (contínua o temporalment) un gènere diferent del que se’ls va assignar en néixer”, segons l’última definició de persona “trans” en què ha treballat “Transforma la salut”, una plataforma per a un nou model de salut “trans” a la qual s’han adherit nombroses associacions que tenen per objectiu fer visible aquest col·lectiu i defensar-ne els drets.
La mateixa definició afegeix que el terme “trans” inclou “realitats tan diverses com: persones transgènere, transsexuals, “crossdressers”, “genderqueer”, agènere, no-binàries, fluïdes, transvestides i tantes altres.”
Avui coneixem quatre identitats de gènere diferents dins d’aquest ampli ventall que recull el terme “trans”. Ho fem mitjançant el testimoni de quatre joves de Terrassa que en un moment determinat van decidir que havien de fer un trànsit en les seves vides.
Té 35 anys, viu al Centre i treballa d’administrativa a la Universitat Autònoma de Barcelona, encara que assegura que el motor de la seva vida “és la música”. La Judit toca el teclat al grup Obsidian Kingdom, i també té un altre projecte musical, “Ex Persona”, que defineix com “rock progressiu egarenc i en català”.
Una característica més de la Judit és la de ser una persona “trans” amb una identitat de gènere no binària.
Aquest concepte s’usa per designar les identitats que van més enllà del binomi home/dona. Així, algú no binari pot identificar-se amb els dos gèneres alhora (bigènere), però també amb més gèneres (trigènere, pangènere…). O bé pot reconèixer-se amb un gènere neutre. O fins i tot sentir-se directament sense gènere (agènere), entre moltes altres opcions.
Identitat
“Si algú em pregunta si soc un noi o una noia, diré que ni una cosa ni l’altre”, afirma la Judit. “La meva identitat de gènere és no binària. Tot i això, la meva expressió de gènere (que no la identitat) és femenina i vull ser tractada amb pronoms i nom femení”.
La terrassenca puntualitza que l’expressió de gènere “té a veure en com tu et comuniques amb el món i en com vols que el món et ‘llegeixi’ a través d’aspectes com la vestimenta, la gestualitat, la impostació de la veu… a través d’aquells elements que nosaltres agafem de la cultura en què estem i que es consideren socialment masculins o femenins”.
“Ens han venut que les persones ‘trans’ són dones atrapats en cossos d’homes; o homes atrapats en cossos de dones; però en moltes ocasions hi ha una gamma de grisos entremig bastant gran”, comenta en referir-se al seu cas.
Sigui com sigui, el fet és que a la Judit, sovint per circumstàncies no desitjades, li va costar 34 anys començar a fer la transició mèdica (en el seu cas, tractament hormonal) i social per transitar des de la seva aparença física plenament masculina a la que té actualment.
“Des de la infància he notat que alguna cosa no em quadrava en matèria de gènere -explica. Jo veia les nenes i hi tenia un sentiment de pertinença. Però entre els nens em passava una mica el mateix. A més de petita vaig veure que si no t’amotllaves al que la societat esperava de tu en base al teu gènere, et buscaries problemes”.
Amb 19 anys, per primer cop, va expressar a persones properes el que li passava. “Però la manera com la societat entenia aleshores el fenomen ‘trans’ era molt diferent a la comprensió que se’n té avui en dia”, opina. Aquella primera revelació, doncs, “no va ser productiva i em vaig tornar a ficar dins de l’armari ‘trans’, per dir-ho d’alguna manera, fins al 28 anys, en què vaig tornar a ‘esclatar'”.
Una mala experiència a l’Hospital Clínic de Barcelona, on la Judit havia acudit amb l’objectiu d’iniciar “el trànsit'”, va comportar que tornés a desfer el camí, “i que entrés en una espiral de pors i rebuig de la meva identitat de gènere”, exposa.
Tot i no haver odiat el seu cos d’una manera constant, la Judit reconeix que en certs períodes, més llargs o més curts de la seva vida, ha expressat un rebuig a certes parts del propi cos per no correspondre’s amb el que socialment s’espera de la identitat de gènere sentida.
Les coses, però, van començar a canviar amb 34 anys, quan la Judit se’n va adonar que l’atenció mèdica que rebien les persones que volien “transitar” era millor que quan es va proposar canviar amb 28 anys. A Trànsit, una unitat situada al CAP Numància de Barcelona que és un referent en transicions de gènere i on es considera cabdal el dret de l’individu a l’autodeterminació del seu gènere, li van proporcionar els fàrmacs necessaris per iniciar el camí.
Condemna
“Prenc diàriament un antidrogen i hormones femenines”, explica. Des del maig, quan va començar a hormonar-se, tant l’aspecte físic com la vida de la Judit han fet un gran tomb. “Sento com si hagués estat durant molt temps en una condemna, però n’he sortit i, afortunadament, m’he trobat amb el suport incondicional de família, amics i companys de feina, que m’acompanyen amb amor i respecte en el meu procés d’afirmació de gènere”, diu.
Igual que la Judit, en Liam del Pozo també té una identitat de gènere no binària. “Però en el meu cas, jo em reconec en el que es coneix com a gènere fluid, que significa que la meva identitat de gènere va fluctuant entre la masculina i la femenina, en funció del moment personal, o fins i tot més enllà, ja que en el gènere fluid pots per exemple no sentir-te de cap gènere”, explica.
En Liam, que en néixer li van assignar un gènere femení, se sent avui no binari, però a diferència de la Judit ell utilitza pronoms i nom masculins, “encara que tampoc m’ofèn si em tracten en femení o en gènere neutre”, explica.
Té 21 anys i viu a Can Palet. Ara estudia un curs de bar i hostaleria per fer més currículum, i l’any passat va acabar un grau mitjà en comerç i màrqueting. Espera iniciar-ne aviat un d’integració social.
Haver tingut una parella també de gènere no binari, i haver acudit a l’Espai Trans Terrassa (carrer de la Cisterna, número 33), li va permetre descobrir que se sentia còmode en aquest gènere. De fet conta que ja des de petit “no encaixava en els paràmetres marcats per al gènere masculí i per al femení, i no se sentia del tot a gust amb cap dels dos”. Des de fa mig any llarg ha volgut que els altres el coneguin com a Liam (des del 14 anys es feia dir pel sobrenom “Delpo”, amb el que ja se sentia a gust). Explica que de moment no té cap intenció de passar per un tractament d’hormones ni per cap operació. I que no sap cap a on fluctuarà la seva identitat de gènere el dia de demà: “M’estimo més que tot flueixi”.
Un va néixer i viure a Còrdova fins als 35 anys. Ara en té 48, i en fa tretze que és a Terrassa. L’altre, té 19 anys i viu a la Maurina. El primer, en Carlos Castón, treballa de caixer en una gran superfície comercial. El segon, el Logan Gámiz, estudia un cicle formatiu de grau superior de laboratori d’anàlisi i control de qualitat.
Entre allò que ambdós tenen en comú hi ha que són nois “trans” (en néixer, se’ls va assignar un gènere femení), encara que cada situació personal i “transició” és sempre diferent.
El Carlos la va iniciar l’any 2015, quan va començar el tractament amb hormones. Posteriorment va sotmetre’s a una mastectomia, una operació per treure’s les mames. “No he sentit la necessitat d’operar-me de cintura en avall, perquè no fa falta tenir penis, ni de fet sotmetre’s a cap cirurgia, per sentir-te home”, assenyala.
De petit, en Carlos veia que alguna cosa no quadrava: “Jo em mirava al mirall, em veia amb aparença femenina i deia: ‘Però és que jo em sento un nen'”.
Relació
La primera persona a qui va dir-li, va ser el seu germà. Però no va ser fins als 22 anys. “El patiment que tenia era constant, segon a segon, minut a minut. Em marcava en la relació amb tothom. Fins i tot amb mi mateix”, assegura en Carlos, que a l’escola va tenir la sort de no patir problemes amb els seus companys per si d’una manera o altre el veien diferent.
“Ja quan estava l’institut, jo el que em sentia era un noi heterosexual (una cosa és la identitat de gènere i l’altra, l’orientació sexual de cadascú: homosexual, heterosexual, bisexual…). Per tant m’agradaven les noies. Però el meu cos era femení. Així que em vaig fer a la idea que viuria tota la vida com a noia lesbiana. De fet, a casa vaig deixar que em tractessin i vivia com a tal, ja que creia que mai podria viure com a home”.
Va ser quan la mare del Carlos va morir, quan ell es va decidir a iniciar el trànsit cap a una aparença física masculina. “No li vaig arribar a dir mai el que em passava, però jo sé que si la meva mare fos aquí em donaria suport amb totes les forces”, diu.
Avui en Carlos té parella, l’Ángeles, una dona sevillana que comparteix la vida amb ell a Terrassa. Es van conèixer gràcies a les xarxes socials, a través d’amics en comú que tenien al Facebook. “Jo sabia que en Carlos era un home ‘trans’, i això per a mi no ha estat cap inconvenient. A més jo m’enamoro de les persones. No d’uns genitals”, assegura ella.
En Logan Gámiz, de 19 anys i veí de La Maurina, ha vist com en els darrers dos anys i mig el seu cos ha començat a canviar gràcies al tractament d’hormonació que segueix. “Però no tots els nois ‘trans’ s’operen o s’hormonen”, puntualitza. Com en Carlos, en Logan ja sabia de petit que alguna cosa no li quadrava en relació al seu cos, “però no sabia identificar què era”. I afegeix que va ser “als 14 o 15 anys quan va començar a pensar en termes de ser una persona ‘trans'”.
Arran de la transició d’un company de classe , en Logan va començar a entrar en contacte amb altres persones “trans” i això el va ajudar també a prendre decisions.
La seva germana va ser la primera persona a qui li va dir el què li passava, i després li va acabar explicant a la seva mare. Finalment, amb 16 anys, en Logan va iniciar la transició després d’anar a Trànsit, la unitat del CAP Numància de Barcelona. “Jo tenia clar que volia transicionar més enllà de què els altres em diguessin que estaven més o menys preparats, perquè era una cosa meva”, recorda.
També comenta que “encara que transicionés jo, tothom el meu voltant va haver de transicionar amb mi d’una manera o altra; la família, els amics…”, diu. “La resposta que he tingut de tots ells sempre ha estat bona”.
Veient-ho amb perspectiva, en Logan (que porta tatuat al braç la imatge del superheroi dels “X-Men”) considera que ell no ha fet cap canvi de noia a noi, “perquè jo sempre he estat un noi… encara que durant uns anys em costés d’identificar-ho”.
