Dijous, el Consell Interreligiós de Terrassa va celebrar els seus nou anys d’existència. En formen part la Comunitat Musulmana, la Comunitat Bahá’í, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, el Consell Evangèlic de Catalunya i l’Església Catòlica. És un consell que es posa a disposició de la ciutat per resoldre dificultats, però sobretot per afavorir la relació entre les diverses confessions, conèixer-se, sobretot reconèixer-se, i, així, desenvolupar una mentalitat i una cultura de respecte entre totes les confessions.
Tinc per norma no parlar d’activitats o organitzacions en què tinc alguna participació directa. Però com que en aquest cas només hi vaig ser convidat a parlar -i de mi no en diré res- faig una excepció no tan sols per contribuir a fer conèixer el consell, sinó per aprofundir en el sentit d’allò que representa. I, per començar, cal dir que encara que sembli estrany, el Consell Interreligiós de Terrassa és una excepció, una extraordinària excepció, en un país en què la diversitat religiosa ja és un fet indiscutible i de gran magnitud. Sorprenentment, no és fàcil afavorir el diàleg interreligiós a nivell pràctic, eficaç. És normal que aquest tipus de diàleg el facin sectors intel·lectuals, acadèmics i polítics, en format de jornades de reflexió, a nivell teòric, per no dir retòric. Però, a peu pla, les coses son diferents, i generalment la desconfiança ho fa difícil si no impossible. Doncs bé, a Terrassa ja fa nou anys que funciona i ha establert una relació confiada i fèrtil. Enhorabona. Les paraules que vam escoltar i particularment l’abraçada que vam veure entre mossèn Jordi Fàbregas i Musthafa Ben el Fassi van ser la millor expressió del que dic.
En una situació de pluralitat religiosa, i alhora -tot s’ha de dir- d’una progressiva irrellevància social (que no espiritual!), el risc que tenen aquestes esglésies i comunitats és el de parapetar-se en actituds reactives, de tancar-se en elles mateixes, de desenvolupar ressentiments i de refugiar-se en una nostàlgia que no fa altra cosa que accelerar la seva residualitat. Ser pocs sol afavorir una consciència de minoria, amb trets sectaris, insans i fins i tot d’una certa agressivitat en contra del món actual que consideren hostil. En canvi, la bona resposta és la que ens proposa el Consell Interreligiós que, sense que ningú hagi de renunciar a la seva especificitat, a la seva tradició, pot posar davant dels ulls del ciutadà allò que tenen en comú, i que és moltíssim. Musthafa Ben el Fassi, fins ara representant de la Comunitat Musulmana, va dir que gràcies al consell havien après molt dels altres, i els altres ho van dir de la Comunitat Musulmana. Però, sobretot, el que caldria és que el conjunt de terrassencs aprengués del consell i de la seva experiència.
Que les persones necessitem referències espirituals per donar sentit a la nostra vida, per saber de què ens podem alegrar veritablement, i per quina raó hauríem de mantenir actituds coratjoses davant la desgràcia pròpia i dels altres, és una evidència. Saber per què cal comprometre’s amb la vida o com acceptar la mort no és fàcil en una societat tan complexa, incerta i confusa. I sovint ens acabem refugiant en l’última moda espiritual i pseudoreligiosa, banal i efímera, que ens arriba no sabem ben bé d’on. En canvi, ignorem les grans tradicions espirituals i de pensament que, amb totes les seves limitacions, ens fan les grans preguntes i donen alguna resposta als nostres neguits. Doncs bé: sapiguem que el Consell Interreligiós de Terrassa és, per damunt de tot, un gran espai de trobada amb les grans qüestions que ens humanitzen plenament.
Les persones necessitem referències espirituals per donar sentit a la nostra vida, per saber de què ens podem alegrar veritablement
