VUI és dia de reflexió. D’autoanomenada reflexió, com ens hauria d’obligar a dir la Junta Electoral Central. Encara més: en aplicació de l’article 53 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), avui és, constitucionalment parlant, un dia de reflexió, sempre que no sigui per tenir mals pensaments anticonstitucionals. És clar que, a més, als tribunals espanyols totalment independents del Govern -però casualment totalment coincidents-, i, no cal dir-ho, a tota la premsa de règim, els agradaria que fos una reflexió introspectiva, silenciosa, tancats a casa o a la capella del Santíssim, sense que poguéssim influir en el vot informat, conscient i responsable del nostre veí, fill o cònjuge. En realitat, aquest mateix article hauria d’haver deixat l’espai en blanc, i jo m’hauria d’haver dedicat a tocar el violí, això sí, en la intimitat, que és quan el toco millor.
Tot això, és clar, en el marc d’una Espanya que o bé recula -per als més ingenus- o bé sempre ha estat on és -per als més mal pensats-, i ara ha quedat en evidència. Una Espanya cada dia més lluny de Turquia i més a prop de Corea del Nord, que vol prohibir internet si atempta contra la unitat d’Espanya. Que creu que l’euroordre és un comando per segrestar persones lliures que sempre han estat a disposició de la Justícia, i que mai no han estat fugitius. Una Espanya que es pensa que la repressió judicial i la violència policial poden liquidar la voluntat de, com a mínim -i pendents de poder ser ben comptats-, dos milions i mig de catalans.
Una Espanya, també, en què l’Església institucional entén que el compromís evangèlic consisteix a no mullar-se, a mantenir l’equidistància i que, davant del risc d’irrellevància, es refugia en pietismes arcaics, costumismes preconciliars i ornamentacions d’un luxe arnat. Una Espanya que no se sap “una, grande y libre” si no és contra tota diversitat nacional, si no pot demonitzar els adversaris per empetitir-los o sense agredir qui descarrili d’una interpretació de la Constitució cada dia més encongida. Una Espanya que creu que pot dividir l’enemic sense cavar cada dia un fossat més gran i enfonsar els ponts que tard o d’hora caldrà refer quan sigui possible un diàleg en igualtat de dignitat política.
Una Espanya on un director de diari pot dir que la unitat d’Espanya és més important que la veritat. I a fe de déu que hi posen “empeño”, però sense cap preocupació per tal que no se’ls “note el cuidado”, tal com ja havia aconsellat el Conde Duque de Olivares. Una Espanya connivent amb l’extrema dreta, no tan sols incapaç d’aïllar-la com fan les democràcies més consolidades, sinó que la blanqueja acceptant-li els postulats i pactant-hi governs.
I és en aquest marc que demà votarem. Després de reflexionar profundament i d’escollir lliurement cap a on volem anar, qui volem ser, quin món volem ajudar a construir per als nostres fills i néts. Reflexionem, doncs, perquè les urnes també les pot carregar el diable.
