e cultura, Ferran Mascarell ha estat regidor de l’ajuntament de Barcelona, i conseller de la Generalitat de Catalunya (dues vegades, la primera amb el govern del PSC i la segona amb CiU), entre altres càrrecs i responsabilitat. Poques persones amb més experiència i més adients, per tant, per parlar de la “Gestió pública de la cultura”, el tema de la conversa que va tenir dilluns amb el periodista Josep Maria Francino a l’Escola Industrial, dins el cicle que organitza l’Associació Actes.
Mascarell en va explicar la seva visió i va comentar moltes vivències de la seva trajectòria, tan llarga i intensa, com ara el Fòrum Universal de les Cultures 2004, que fou vicepresident, “i del que tinc un record agredolç”, o l’intent de finançar el cinema català “com l’havia finançat França amb el dret d’antena, però amb el dret de connexió. Vam pensar que el paguesssin les empreses que guanyen molt diners amb les connexions”. La “taxa Mascarell”, que se’n va dir, suposava 25 cèntims d’impost pel cinema per cada contracte mensual d’una empresa de telefonia. “El primer any, vem recaptar 17 milions d’euros, i el cinema català va començar a tenir una font de finançament”.
la política, per desfer nusos
Però el PP va impugnar la “taxa Mascarell”, el Tribunal Constitucional la va suspendre, i el segon any ja no es va aplicar. “I ara gairebé no es fan pel·lícules en català perquè no poden competir amb les que esfan en castellà i altres idiomes. La política té sentit si sap entendre’s a si mateixa com eina per desf er nusos, problemes. I hi ha partits que on no hi ha problemes, en creen”.
I aquí va entrar Mascarell en el fet que “el país té molts problemes, però tots queden sintetitzats en un: hem d’aconseguir un sistema institucional amb el qual tot l’esforç de què el país és capaç tingui un rendiment sense massa voltes”.
Quan li pregunten a Mascarell si és independentista, ell respon que “sí. Perquè ni sóc nacionalista ni sóc ‘identitarista’, ni sóc res. Senzillament, tinc sentit pràctic, i per mi l’Estat és un instrument. Tan senzill com això. Fins que això no ho resolem, la cultura del nostre país patirà, perquè tot està molt tensat. Us podeu imaginar la sanitat catalana amb més diners? Aquests diners no els produeix la societat catalana? Estem en aquest embolic i dedicant-hi moltes energies, generacions senceres. Resolem això”.
Mascarell creu que els països funcionen quan tenen un projecte i saben on volen anar, “la qual cosa no vol dir que tothom pensi el mateix. Els països nòrdics, fa uns 110 anys, eren una monarquia. Van tenir algun conflicte i es separar i van fer Noruega, Suècia i Finlàndia, i en pocs anys es van posar capdavanters del món. Perquè? Perquè tenien una idea del que volien, i a més a més una cosa, l’Estat, que bàsicament és un instrument. Aquí a Espanya, l’hem mitificat tant que ens pensem que els estats són identitats, quan són eines, instruments”.
El sociòleg Anthony Giddens afirma que els estats funcionen si són representatius i inclusius, “és a dir, que l’estructura de l’estat sigui capaç d’incloure el conjunt de les pluralitats que administra”, i justos, que vol dir que “tot allò que recapta, ho ha de distribuir amb justícia”.
Aleshores, què passa a Catalunya? Mascarell no creu que sigui un problema d'”identitat”, sinó de ·justícia i representativitat. Si hagués hagut un bon Estat, posant de relleu el respecte per totes les llengues i cultures, si l’Estat ens funcionés, ja ens aniria bé. Però és que l’Estat no funciona. És un mal Estat”.
Després del “disgust” de l’Estatut del 2010, aprovat per referèndum “i que després van ‘matxacar’, la gent va començar a dir ‘Estat propi’, és a dir,’una eina que em serveixi'”
La vida cultural funcionaria fluidament “si tinguéssim un instrument estatal que funcionés”, perquè la cultura catalana “té molta gent creativa, talent i esforç. Només cal veure el reconeixement arreu del món de Miró, Dalí, Gaudí, Savall, Claret, Rosalía i d’altres”.
D
