Més que no pas els 178 eixos d’actuació del Pla de govern presentat fa uns dies pel govern de la ciutat, la veritable declaració d’intencions polítiques es fa en els pressupostos que s’aproven i, sobretot, en la despesa que finalment es realitza. En aquest cas, fins i tot és sospitós que el Pla de govern es presentés just unes setmanes abans de l’aprovació dels pressupostos, com si una cosa hagués de servir per dissimular l’altra.
Reconec que m’ha faltat temps per valorar amb rigor els pressupostos per a 2020 aprovats aquesta setmana. Sobretot, m’hauria agradat revisar l’hemeroteca per veure com havien anat els debats de pressupostos dels darrers deu o quinze anys i comparar els arguments dels partits quan són a l’oposició i quan són al govern. Com que tant Ballart com Albert ja havien estat al govern de la ciutat, encara seria més interessant analitzar-ne el vaivens. I, molt particularment, què deien dels increments de taxes en una o altra posició.
I es que un increment del 5 per cent és una apujada enorme -en l’IBI i la taxa de residus-, es miri com es miri. L’explicació és senzilla: just després de guanyar les eleccions, i amb tres anys i mig per endavant, els partits de govern poden minimitzar els efectes negatius d’aquesta apujada en els futurs resultats electorals. El govern sap que d’aquí a dos anys abans ja no ho podrà fer. En canvi, defensar l’apujada d’impostos perquè s’és d’esquerres, és un argument matusser que faria posar vermell qualsevol persona amb sentit del ridícul. Després d’haver assistit a les duríssimes protestes per part de l’esquerra -o dels “autoanoments” d’esquerres, si fem servir la fórmula de la Junta Electoral Central- per les retallades a causa de la recessió econòmica i per la impossibilitat d’apujar impostos en aquelles circumstàncies, això d’ara és patètic. O no és cert que apujar impostos de manera desmesurada és una altra manera de “retallar” les disponibilitats econòmiques del ciutadà?
També demanaria una revisió a fons de l’hemeroteca el fet que no s’hagi rebaixat el preu de l’aigua després de la seva municipalització. Què es va prometre amb aquesta decisió? Que ara es digui que aplicar una rebaixa posaria en risc l’estabilitat financera de l’empresa municipal, és un argument xocant posat en boca dels qui asseguraven que si ens estalviàvem els beneficis privats, l’aigua seria més barata. Que n’és de diferent ser anticapitalista sense haver de gestionar cap empresa o havent de fer-ho!
Finalment, és tota una declaració d’intencions el fet de no ser capaç d’arribar a cap acord amb l’oposició per dotar als pressupostos d’una força política més gran. De fet, de no voler-ho, ni d’intentar-ho. És clar que si tens majoria absoluta pots passar de l’oposició. És una manera de governar, legítima no cal dir-ho, però que qüestiona tota la retòrica participativa habitual del govern. Ara bé, tinc la impressió que tant l’excalde -llavors socialista- i que ara ho torna a ser, com l’exregidor -en un govern socialista- i ara tinent d’alcalde, senten la necessitat de marcar distàncies amb els seus anteriors compromisos. I menystenir l’oposició és la manera més còmode de fer-ho. Com a indici de la meva sospita, en la darrera entrevista al Diari de Terrassa, Albert s’arribava a qualificat de “nouvingut” al govern de la ciutat, que ja són ganes de dissimular! No. No són nouvinguts. I si jo hagués estat a l’oposició, els hauria portat els retalls de premsa de què havien defensat en exercicis anteriors. El problema és que, segurament, d’inconsistències n’hi hauria hagut per a tothom.
