En Kevin Johnston té 45 anys i viu a Kitchener, una ciutat al sud d’Ontàrio, al Canadà. Fa gairebé cinc anys, aquest professional de l’àmbit de les tecnologies de la informació viatjava en cotxe amb la seva família cap a Montreal, ja al veí estat del Quebec, de parla francesa, per passar-hi el Nadal. Però just entrar en territori quebequès va fer una parada al poble de Rivière-Beaudette. Per què? Doncs perquè allà en Kevin va trobar una bústia de geocaching i, sense pensar-s’ho, hi va dipositar un petit ninot; un ninot d’en Super Mario Bros.
Com en les millors èpoques del videojoc de plataformes, en Kevin va encarregar a en Mario una missió, una gran aventura: que viatgés per tot el món visitant parcs naturals i ajudés a difondre la iniciativa mediambiental CITO, destinada a mantenir-los nets.
Des d’aleshores, el personatge amb gorra vermella i gros bigoti ha anat passant de mans en mans; de ciutat en ciutat; de país en país; ha viatjat en avió del Canadà a Londres, on va arribar l’agost. Fins que el setembre passat, 13 mil quilòmetres després, va aterrar a Catalunya. En concret, en Mario està ara a les mans d’un egarenc, en Marc Sàmper, de 22 anys i un gran aficionat al geocaching.
La figureta descrita és, de fet, el que en el món de la geocerca es coneix com un traçable, és a dir, un objecte físic que va movent-se pel món de geoamagatall en geoamagatall. Ara l’egarenc ja pensa en quin pot ser el nou refugi del personatge de videojoc.
Però el geocaching és molt més que els traçables. En aquest entreteniment mundial l’objectiu és molt clar: descobrir tresors (és a dir, caixes amagades, cachés, en llenguatge del geocaching) emprant la geolocalització del nostre telèfon mòbil. I aquests cachés poder ser per tot arreu. En el forat del tronc d’un arbre que creix prop de casa. A la part del darrere d’un senyal de trànsit… En una boia que sura vora la platja… Sense anar més lluny, al terme municipal de Terrassa hi ha 314 cachés amagats, entre els de la trama urbana i els de l’entorn natural, segons la web Geocatmapa, creada pel Marc Sàmper. A tota Catalunya, en són més de 23 mil. I al món, hi ha més de 3 milions de geoamagatalls repartits en més de 190 països.
La mecànica del joc és molt senzilla. Primer ens hem de baixar l’app Geocaching, disponible per a iPhone i Android. Aquesta aplicació és la més utilitzada. Existeix una altra “app”, C:Geo, més tècnica i amb no tants seguidors. Una altra forma de “geocachejar” és usant el Google Maps. En aquest cas, caldrà introduir-hi unes coordenades concretes que ens acabaran duent fins al tresor.
Gratuïta
Però anem per pams. Un cop registrats a l’aplicació Geocaching, gratuïta, indiquem la nostra ubicació actual i ens apareixerà un mapa amb tots els cachés, els tresors, que esperen a prop nostre. És sorprenent la quantitat que es troben al nucli urbà: a la plaça Didó, al Parc dels Catalans, a la plaça del Progrés, al Vapor Ventalló, a la Rambla d’Ègara… al mNACTEC, a la Biblioteca Central… “en el lloc més insospitat que et puguis imaginar”, diu l’app sobre el caché que hi ha a la muntanyeta de l’ermita del Sagrat Cor, a Can Boada del Pi.
La immensa majoria s’amaguen en espais públics, tot i que, evidentment, l’atreviment i l’originalitat dels geocachers a l’hora d’idear nous geoamagatalls forma part de la gràcia del joc.
Val a dir que, sovint, l’app ens dona una pista que ens ajuda a trobar el caché ocult. Per exemple, sobre el que rau amagat a la Rambla d’Ègara, pels volts de la plaça de Ricard Camí, la pista ens diu: “Si el veí és verd, millor per vosaltres. Si és vermell, us podríeu sentir intimidats”. Estarà parlant d’un semàfor, potser? Aquest és un geoamagatall de dificultat 1 en una escala que arriba fins al 5.
I de tresors, en trobem de ben diferents. El que aguarda a la plaça dels Països Catalans és d’una mida “micro” (molt, molt petit). “No es tan difícil como parece. Os harán falta pinzas para extraer el “logbook”, diu en aquest cas la pista. El “logbook”és la fulla o el quadern on haurem de deixar constància que hem trobat el caché, en un procés que s’ha de repetir online.
Altres tresors són de fet capses (contenidors) on, a més del “logbook”, hi haurà alguna joguina, o estris de poc valor, com un clauer, un iman… unes “caniques”… I de vegades, com passava amb el ninot del Mario Bros, un traçable, per tant una d’aquestes peces amb una missió concreta que no paren de donar voltes pel món.
La idea, un cop trobat el geoamagatall, és tornar-lo a deixar ben igual a com estava. Si de cas, podem agafar un dels objectes que conté i substituir-lo per un altre que sigui, sempre, d’una mica més valor. I, sobretot, el caché ha de quedar totalment resguardat de la vista dels “geomuggles”, és a dir, de la resta de la humanitat que no sap de geocaching i que, per atzar, podria descobrir els tresors.
Entre els objectius del joc, generalment no competitiu, hi ha que bo i localitzant tresors coneguem edificis, parcs, places o en definitiva, zones atractives d’una ciutat o un espai natural. Els mateixos jugadors poden buscar “tresors”, o bé amagar-los. 47 usuaris tenen avui cachés ocults en algun lloc de Terrassa. Ells mateixos solen descriure, a l’app, el més curiós i interessant de l’emplaçament on han desat el contenidor.
Rellevància
Aquesta finalitat de descobrir l’entorn adquireix una especial rellevància quan el geocaching es desenvolupa en plena natura. Així ho va comprovar diumenge passat una notable delegació de la família Morales, egarenca, en el geocaching multicaché organitzat a l’Anella Verda de Terrassa, i que va partir del Centre d’Informació Ambiental Bonvilar (CIAB).
Nens i adults, a través de les coordenades introduïdes al Google Maps, van anar descobrint pistes pels entorns del mas de Ca n’Arnella. Quan el geocaching duu de pista en pista fins a arribar a un tresor final, com va ser el cas, el geocaching es diu multicaché.
Diumenge, per saber les coordenades que guiaven a les diverses pistes, la família Morales va haver de solucionar enigmes i d’encaixar un puzle que, finalment, acabava dibuixant la silueta d’una serp. El mateix animal que, per cert, van descobrir en un punt dels cinc quilòmetres de passejada. Sense el geocaching, potser no l’hagueren “coneguda”…
