Cultura i Espectacles

El rescat de Pere Gastó, un artista valorat sobretot a Terrassa

Pere Gastó i Vilanova (Barcelona, 1908-1997), que Picasso va qualificar una vegada com "el millor pintor català de tot el segle XX", va estar a Terrassa una bona temporada. El seu fill, el psiquiatre Cristóbal Gastó, va explicar, en una taula rodona sobre l’artista, organitzada el 2012 per l’Ateneu Terrassenc, que durant uns anys, abans que ell comencés medicina, venia sovint a la nostra ciutat a "portar-li la fiambrera" al seu pare. Un amic de Pere Gastó, que sempre va anar molt curt de diners, li havia deixat a Terrassa un jaç i una habitació on podia pintar.

Devia ser a finals de la dècada de 1960, l’època en què els germans Ricard i Antoni Plana el conegueren i van començar a vendre quadres seus a col·leccionistes terrassencs. Gastó, que en vida no va rebre cap reconeixement general, però sí l’interès d’uns pocs però fervents admiradors (entre ells, alguns grans experts en art) i resulta que en va fer molts a Terrassa, i potser gràcies a ells va aconseguir viure de la pintura, ni que fos en l’estretor.

Ara, la sala Parés de Barcelona treu Pere Gastó de l’oblit amb "L’ésser inacabat", que es pot veure fins al dia 6 i és la primera exposició que ofereix un recorregut integral per tota la seva trajectòria (tret de les obres anteriors a 1941, que es tenen per perdudes). Moltes de les peces mai havien estat exposades, i el conjunt il·lustra "l’evolució de l’artista de manera concentrada". "Poden admirar-se les seves diferents facetes, del pas d’una primera figuració on el treball lumínic és tractat magistralment, fins a la consecució de nous codis formals que defineixen els seus cèlebres ‘actors’ i l’estètica i enigma de ‘l’ésser inacabat’", assenyala Sergio Fuentes Milà, el comissari de l’exposició, en el text de presentació.

Un llenguatge propi
"Adorat per pocs i incomprès per molts, es tracta d’un pintor especial i, sens dubte, únic. Gastó va ser capaç de generar un llenguatge propi basat, principalment, en l’estudi profund de la figura i la psique humanes", afegeix. A les obres hi reflecteix el seu interès per l’esoterisme, la poesia simbòlica i romàntica, Edgar Allan Poe o el cinema expressionista. "Va evolucionar del realisme cap a uns codis formals personals que beuen de l’expressionisme centreeuropeu i que estableixen una connexió màgica, onírica (a vegades fantasmal) amb les profunditats de l’ànima humana. Els seus plantejaments pictòrics giren al voltant de la comprensió de les dualitats de l’home, dels temes transcendents com la Bellesa, la Mort, el Somni o la transformació de la realitat quotidiana".

La història de la relació de Pere Gastó amb Terrassa encara està per fer, i presenta molts interrogants. A la dècada de 1980, al carrer Pare Llaurador, va existir una sala d’art anomenada Gastó, en homenatge al pintor. El 2007, la desapareguda galeria Art Ricard, del carrer Major de Sant Pere, va celebrar els seus deu anys d’existència amb una exposició de trenta obres de Gastó, deu de les quals no eren en venda i havien estat deixades per col·leccionistes. Ricard Plana, ja traspassat, va explicar llavors a aquest cronista que va conèixer el pintor mitjançant el marxant Xifré Morros, a finals de la dècada de 1960, i que, durant els anys següents, va vendre molts quadres de Pere Gastó, "potser més de tres-cents", a Terrassa, on el pintor tingué una mena de protector anomenat Jaume Rusca.

La donació
La tardor de 2012, uns mesos després que l’Ateneu Terrassenc organitzés una exposició i un col·loqui sobre Pere Gastó, la família va fer donació a l’entitat d’una de les seves obres, "La pietat", de 1969.

To Top