El 21 de juliol de 1936, uns quants terrassencs, entre els quals cal destacar l’artista Josep Rigol i Fornaguera, "alarmats perquè uns incontrolats estaven cremant el convent de les Carmelites, i temerosos que després fessin el mateix a la Seu d’Ègara, van anar cap allà per intentar frenar-los". Poc després d’arribar-hi, efectivament, vingué el grup disposat a cremar les esglésies. Rigol els va convèncer que no ho fessin. "Les revolucions es fan per anar endavant i no pas per destruir. Ni una imatge ni una figura tenen poder per a canviar les coses. A Rússia això ho respecten. (…) Això que tenim aquí és una joia apreciada a tot el món", els digué, en un llarg discurs. I els va convèncer.
Però un temps després arribà un segon grup, "més nombrós i exaltat, que no escoltà les advertències de Rigol". Al temple de Sant Pere van cremar l’orgue, el retaule de Sant Ignasi i els bancs, i van destruir quatre imatges de sants. Rigol, llavors, va anar a demanar ajut al grup que havia vingut abans. "Van arribar, van parlamentar, i cessaren les destrosses. Rigol hi va fer vetlla tota la nit, per por que vinguessin nous grups amb la intenció de cremar els temples. Això no passà, i l’endemà la CNT destinà tres milicians per tal que fessin guàrdia permanent, i s’hi estigueren tretze dies, fins que l’ambient es va calmar."
Aquesta història de com es va salvar la Seu d’Ègara és potser la més apassionant de totes les que Patxi Ocio va explicar, allà mateix, a la conferència "L’art que va sobreviure a la Guerra. El cas de Terrassa". Patxi Ocio (Sabadell, 1989) és un historiador jove que ha dedicat la seva tesi doctoral a "les vicissituds del patrimoni artístic al Vallès Occidental durant la Guerra Civil", i dimarts va fer una síntesi molt clara, amena i rigorosa de com va anar el tema a Terrassa. El seu treball es pot llegir a la web Tesis Doctorals en Xarxa i comparteix les mateixes qualitats. 472 pàgines fascinants amb totes les narracions dels fets i tots els detalls històrics i de les obres, i documents i textos d’aquells anys difícils i tristos.
Projecció d’imatges inèdites
La conferència s’il·lustrà amb fotografies, moltes inèdites, de l’Arxiu Domenech i Fargas i el fons de la família Cardús, la va començar amb una contextualització dels fets. El cop d’estat i alçament militar contra el govern democràtic de la Segona República, el 17 i el 18 de juliol de 1936, despertà "un anticlericalisme bastant arrelat a Catalunya, recordem la Setmana Tràgica". El dia 20 es comencen a cremar esglésies a Barcelona, la qual cosa es va anar estenent per tot Catalunya. "La conselleria de Cultura de la Generalitat va fer tot el possible per pal·liar la situació. El conseller Ventura Gassol anava telefonant als ajuntaments ordenant que tinguessin cura d’objectes, retaules i edificis, i el dia 21 va declarar edificis públics tots els de l’Església, per tal d’aturar les cremes i les destrosses".
A Terrassa, però n’hi va haver. Ocio va repassar les cremes i les peces perdudes (entre elles, el retaule major, barroc, de Joan Mompeó) i salvades del Sant Esperit, i els altres edificis religiosos. Cal dir que, entre els quaranta assistents al acte, hi era Francesc Cardús, "que, de nen, ajudà al seu pare a amagar a la Seu d’Ègara (convertida en diposit del Museu d’Art Comarcal) el tresor litúrgic de les esglésies de Terrassa, aprofitant el forat d’una paret".
També va explicar Ocio les vicissituds de les obres d’art i col·leccions que hi havia en edificis i domicilis particulars. La més important, la de la Torre Salvans, del que recentment ha trobat un llistat inèdit de trenta pàgines "que estic estudiant detingudament". I tot el que va passar després de l’entrada de les tropes de Franco, i el servei de retorn de les obres. "El nou govern franquista va donar la idea falsa que tot el que s’havia salvat havia sigut per accions dels nacionals".
