Feliços els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del Cel.” (Mt 5:10). Sí: he agafat la Bíblia de Montserrat i he tornat a llegir l’impressionant Sermó de la Muntanya. I ho he fet just quan he sabut, consternat, decebut i indignat, que el vicari episcopal del Vallès Occidental de la Diòcesi de Terrassa ha exhortat -que és la manera fina de dir que ha forçat- el rector de la parròquia del Carme a no obrir l’església aquest dissabte 19 d’octubre, a les nou del vespre, per celebrar-hi una vetlla de reflexió i pregària en solidaritat amb els nostres representants democràtics i civils condemnats de manera venjativa i arbitrària pel Tribunal Suprem espanyol. Una vetlla exacta a la que es va celebrar a la basílica de Montserrat el passat dia 4, i on afortunadament no arriba la censura del Bisbat de Terrassa. Avui, la vetlla de reflexió i pregària es podrà celebrar igualment a l’Església Evangèlica Unida de l’avinguda de Béjar, 299, i estic segur que la decisió tan contrària a l’Evangeli del vicari i el bisbe catòlics portarà el doble o el triple de persones a l’església dels germans protestants, a qui cal agrair la seva generositat.
El fet és d’una gravetat extraordinària, i m’agradaria pensar que les comunitats catòliques del Bisbat de Terrassa, amb els seus rectors davant, sabran expressar en públic i en privat el seu malestar per una decisió tan clarament anticristiana i gens exemplar. De fet, el Sermó de la Muntanya va exactament d’això: de denunciar el fariseisme religiós que acaben de practicar les autoritats religioses. El Sermó de la Muntanya és l’expressió contundent de la superació de la Llei de Moisès, on l’estimació a l’enemic substitueix l’ull per ull i dent per dent, un estadi en el qual ha tornat -o potser no se n’ha mogut mai- una certa Església catòlica, que vull creure residual. Jesús ho deia així: “Perquè jo us dic que, si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i els fariseus, no entrareu pas al Regne del Cel” (Mt. 5:20). Sort, encara, del mestratge de l’actual papa Francesc, tan lluny del nostre Bisbat!
El Sermó de la Muntanya segueix recordant als deixebles de Crist que han de ser “la sal de la terra”. I els adverteix que “si la sal es torna insípida, amb què li tornaran la salabror? Ja no val per res, sinó per llençar-la fora i ser trepitjada per la gent” (Mt 5:13). Doncs bé: lamento dir-ho, però hi ha autoritats religioses que s’han tornat sal insípida, i per això, diu l’Evangeli, ja no valen per res. Que no s’estranyin que tants fidels els abandonin, i que mirin amb atenció on és la bona gent de tot un país -els que són “la llum del món” (Mt 5-14)- que es mobilitza en contra d’una gravíssima injustícia que ells no tan sols no denuncien, sinó que impedeixen que es pregui pels qui la pateixen.
Mateu (5:19) encara afegeix, en boca de Jesús: “Aquell que violi un d’aquests manaments més petits i així ho ensenyi als altres serà tingut pel més petit al Regne del Cel; en canvi, aquell qui ho acompleixi i ho ensenyi serà tingut per gran al Regne del Cel”. Que cadascú consideri a quina banda està de la lliçó evangèlica.
El 30 de novembre de 1968, Le Monde va publicar una carta oberta a Pau VI que es coneix per seu començament, “Se Cristo vedesse”, és a dir, “Si Crist ho veiés”, i que denunciava la hipocresia i el fariseisme vaticà (llegiu-la a: http://www.forumjoanalsina.org/articlesVatII/SE%20CRISTO%20VEDESSE.pdf). Hi havia un punt d’ironia, perquè les inicials SCV són, també, les de les matrícules dels vehicles vaticans per Stato Città del Vaticano. Cinquanta anys després, la carta segueix sent d’actualitat. Ai si Crist us veiés, autoritats catòliques de Terrassa!
Ai si Crist us veiés, autoritats catòliques de Terrassa!