Aquesta setmana ha mort Harold Bloom, l’autor del llibre "El cànon occidental", on selecciona els millors autors de la literatura occidental i justifica el perquè de la seva selecció des d’un punt de vista estrictament literari, sense apel·lar a raons polítiques, històriques o socials. Això li va valdre, ja en els anys noranta, l’enemistat furibunda dels qui han basat la seva vida professional a exaltar el valor d’autors no per la seva qualitat literària sinó per la seva significació sexual, política o ètnica. No cal dir que, en la perspectiva d’aquests trenta anys, són els segons els qui han guanyat la batalla, aquells que criticaven Bloom perquè, deien, el seu cànon és "blanc, anglosaxó i home" però que òbviament no gosaven criticar la validesa literària dels autors que havia seleccionat Bloom.
Avui dia ningú no gosaria fer un llibre com el que va fer Bloom ni, molt menys, posar-li el títol que li va posar ell. Ningú no gosaria fer-lo primer per una raó fonamental, perquè dubto que avui hi hagi cap crític literari que hagi llegit el que va llegir ell i amb la profunditat que ho va fer, i segon, i tan important com el primer, perquè un cànon estableix una jerarquia, qui són els millors, i la nostra societat occidental té al·lèrgia a la jerarquia i a l’autoritat, especialment a l’autoritat intel·lectual. Si pesa el mateix l’opinió literària de Harold Bloom o de José María Valverde -per mencionar algú que va fer un altre cànon a partir de la seva "Historia de la Literatura Universal"- que la del primer indocumentat que faci un tuit elogiant el darrer llibre de Dolores Redondo, posem per cas, és impossible establir un cànon, és impossible, per tant, oferir una llista d’obres que, un cop llegides, ens facin entendre i estimar la literatura.
I tanmateix els cànons són necessaris, no com un dogma sinó com un far que ens ajudi a navegar, que ens orienti i sobretot que ens expliqui per què aquella obra és tan imporant, literàriament parlant. Ara no hi ha cànons però sí que hi ha filtres d’allò que és políticament correcte que exalten autèntiques mediocritats pel sol fet que tenen el sexe adequat o que estan en el cantó on en aquest moment toca el sol de la història.
Una sola de les tres grans distribuïdores bibliogràfiques que hi ha a Catalunya posa sobre els taulells de les llibreries una vintena de novetats editorials cada setmana, és a dir, un miler de títols a l’any. És evident que es necessita algú que ens ajudi a triar el gra de la palla i que ens digui que més que perdre el temps llegint Empar Moliner potser val la pena que dediquem un cert temps a llegir Shakespeare -el déu literari de Bloom-, Homer, Dante o Dickens que, malgrat ser homes, escrivien com els àngels, o Jaume Cabré, Javier Marías o Ian McEwan, per dir tres noms contemporanis.
Sé que és una batalla perduda, però jo com a lector agraeixo que hi hagi col·leccions com La Pléiade o editorials com El Acantilado que sé que els llibres que publiquen em podran interessar més o menys, em podran agradar més o menys però tindran sempre una indiscutible qualitat literària. No és un cànon, però és una garantia necessària per a aquells que ja no ens queda gaire temps per llençar-lo llegint obres sense cap mena de voluntat d’estil ni talent literari.
