Raquel Ferri (Montaverner, 1990) va néixer a la Comunitat Valenciana. Quan estava acabant els seus estudis en Educació Social es va traslladar a Barcelona i va entrar a l’Institut del Teatre. Al cap d’uns anys va venir a viure a Terrassa per amor. Des del setembre resideix a València per qüestions laborals, però assegura que la seva intenció és tornar a la nostra ciutat.
Va estudiar Educació Social però sempre s’ha dedicat a la interpretació?
Sí. Vaig estudiar Educació Social a València i quan estava acabant la carrera vaig demanar la beca Sèneca i me’n vaig anar a Barcelona. A final de curs, vaig fer les proves de l’Institut del Teatre. Pensava que no entraria perquè estava acabant el treball final de grau i només tenia una setmana per preparar-les, però vaig entrar. De petita ja volia ser actriu però no és una decisió fàcil de prendre. Tot el tema social també em crida molt; m’agrada molt ajudar els altres. De fet, em dedico a la interpretació perquè, d’alguna manera, sent actriu també ajudes els altres.
Va debutar en el món del teatre amb “Joana 2015 Batalla Campal”?
A nivell professional, sí. Vaig debutar amb aquesta obra, escrita i dirigida per Pablo Ley i basada en el mite i la història de Joana d’Arc i la seva vida. Va ser tot un èxit. Fins i tot vam anar al Festival Grec d’aquell any. Va ser molt maco.
I, després, Lluís Pasqual la va fitxar per a la Kompanyia Lliure.
Correcte. Vaig passar les proves per entrar a la Kompanyia Lliure i una vegada més la sort em va acompanyar. Però també la feina, que jo soc una tia molt “curranta”.
Com recorda aquella etapa?
Va ser una mica agredolça. L’oportunitat de formar part d’un teatre com el Lliure és immensa. Poder viure de la interpretació era el meu somni i entrar al Lliure quan pràcticament acabava de sortir de l’Institut del Teatre va ser meravellós. Va ser una gran oportunitat per aprendre moltíssim, passar per les mans de diversos directors i directores, poder conèixer com treballen, compartir escenari amb figures com Pere Arquillué o Vicky Peña€
Però…
El final de la Kompanyia va ser una mica catastròfic, amb tota la polèmica que es va crear al voltant de la figura de Lluís Pasqual. A nosaltres, ens van fer fora. Va ser lleig. Però jo em quedo amb la part positiva. Vaig fer molts amics i vam gaudir molt trepitjant l’escenari de la sala Fabià Puigserver.
L’última obra que va representar amb la Kompanyia Lliure va ser “Àngels a Amèrica”, per la qual va estar nominada als Premis Butaca en la categoria de Millor Actriu de Repartiment.
Sí. Recordo que estava a casa, em van trucar per telèfon i em van dir que estava nominada. No m’ho creia. Va ser molt emocionant. No vaig guanyar però, per a mi, la nominació ja va ser un premi.
Aquest estiu ha debutat en el món audiovisual amb la quarta temporada de “Las chicas del cable”. Com ha estat participar en una producció de Netflix?
Això és una altra meravella de la vida. Me’n vaig endur una sorpresa quan em van trucar i em van dir que m’havien seleccionat per interpretar el personatge de la Trini. Va ser una experiència enriquidora per totes bandes i també impressionant. Semblava Hollywood. Treballar amb tot l’equip i amb actrius com Blanca Suárez o Maggie Civantos va ser una experiència extraordinària. Se’m va fer molt curt. M’hauria encantat estar-hi més temps però la meva presència a la sèrie s’ha acabat.
Aquest ha estat un estiu prolífic per a vostè. Un mes abans que s’estrenés la quarta temporada de “Las chicas del cable”, Rosalía va treure el seu primer tema en català, “Milionària”, amb el corresponent videoclip, on podem veure les seves habilitats en el món de la dansa.
Sí. De petita havia fet dansa i encara ballo però professionalment no m’hi he dedicat mai. Jo vaig anar al rodatge com a actriu, no com a ballarina. Recordo que estava asseguda amb un amic, i van cridar els ballarins. Nosaltres no ens vam moure d’on estàvem i ells van insistir. Els vam comentar que nosaltres érem actors i ens van explicar que els actors faríem de ballarins. Ens vam passar el dia assajant com bojos però va ser molt divertit. La Rosalía és una noia supereducada, amable i molt humil.
També ha gravat la TV-Movie “Èxode”, dirigida per Roman Parrado, i el curt “Ni oblit ni perdó”, sobre l’assassinat de Guillem Agulló. Què ens en pot dir, d’aquests projectes?
“Èxode” s’estrenarà l’any que ve. El meu personatge és el de la Fina, la millor amiga de la protagonista. Vam rodar a la Colònia Vidal i em va encantar perquè semblava que estiguéssim als anys 30. Em va ajudar molt a ficar-me en el paper. A “Ni oblit ni perdó” soc la protagonista, la germana del Guillem Agulló. Hem fet un treball molt contingut però molt intens. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer la família i va ser una experiència meravellosa. En aquest cas, han passat coses que no haurien hagut de passar, hi ha hagut moltes injustícies polítiques.
Ara està treballant a València?
Sí, estic a À Punt, la ràdio de la Corporació Valenciana de Mitjans Audiovisuals, treballant en un programa d’entreteniment, actualitat i humor que es diu “Podríem fer-ho millor”. Veig aquesta etapa com un impasse en la meva vida. Estic tocant una altra branca més de la interpretació. No havia estat mai a la ràdio i és molt interessant però definitivament no és el meu mitjà. Si tinc l’ocasió de tornar al teatre, al cinema o a la televisió, diré adéu a la ràdio.
Té algun altre projecte a la vista?
Sí, però encara no en puc parlar. Només puc dir que és un projecte audiovisual.
