A sentència del procés es va fer pública ahir, tal com se’ns va explicar profusament al llarg de la setmana passada. Així i tot, les incomprensibles filtracions no ens van preparar per a unes condemnes tan dures. Penes d’entre nou i tretze anys de presó les situen a la meitat alta de les possibilitats que planteja el Codi Penal i, tot i que es donava per descomptat que la sentència seria condemnatòria, no s’esperava aquesta exemplaritat. En qualsevol cas, la sentència està dictada i ara es tracta d’analitzar quin serà l’escenari que deixa a Catalunya i també a Espanya un procés llarg i complex que de cap manera ha acabat amb una sentència que no acontenta ningú. Ni els defensors de la teoria del cop d’Estat, que la qualifiquen poc menys que de traïció, ni els de la teoria del dret de participació i a la representació política, que la consideren poc menys que una ignomínia.
La primera conclusió, amb el record del terrassenc Josep Rull tal com el van tenir ahir milers de conciutadans al Raval de Montserrat, és, precisament, que la sentència no posa fi a res, com algú es podia pensar quan es va iniciar el procediment judicial que ens ha portat fins aquí. Res més lluny de la realitat. La resolució judicial, com ja s’ha dit, no fa desaparèixer la meitat dels catalans (tampoc l’altra meitat) ni l’independentisme com a legítima opció política, sinó que situa la crisi catalana i també espanyola en una altra pantalla, també de difícil gestió per tots. D’una banda, l’Estat espanyol i els partits que defensen la immobilitat de la Constitució hauran de decidir com volen continuar gestionant el que denominen "problema catalán", si des de la política i el diàleg o bé des de la negació i la judicialització de la qüestió. D’altra banda, l’independentisme haurà de decidir si continua el camí de la confrontació interna i, sigui quina sigui la via que prengui, si persisteix en una unilateralitat que posa en perill, fins i tot, l’autogovern, com s’ha encarregat de recordar durant els darrers quinze dies de "campanya" el president del Govern en funcions, Pedro Sánchez. És evident que els dos bàndols hauran de replantejar les seves posicions. De la mateixa manera, les cúpules dels partits independentistes hauran de decidir com gestionen la repercussió internacional de la sentència. Al marge de com es pugui valorar internament, és evident que bona part de la campanya exterior de l’independentisme es basava en l’escassa qualitat de la democràcia espanyola i el que farà l’Estat és, precisament, recolzar-se en la sentència per exhibir davant el món tot el contrari. Alemanya ja va defensar fermament ahir l’ordre constitucional espanyol i els seus tribunals.
També és una incògnita la gestió interna que en farà l’Estat, perquè, com ja hem dit en altres ocasions, la qüestió catalana no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma i només des de la política es trobarà un encaix o un desencaix de Catalunya. També és evident que aquesta qüestió difícilment es podrà abordar amb certes garanties amb polítics a les presons. Ahir mateix van sorgir les primeres veus demanant diàleg, no només per tornar a la senda de la negociació política, sinó també per al ràpid alliberament dels presos. Ja es parla de terminis per a l’aplicació de beneficis penitenciaris, indults o lleis d’amnistia. No sabem quina credibilitat tenen les afirmacions de Pedro Sánchez sobre l’estricte compliment de les penes de les seves declaracions d’ahir, no oblidem que la campanya electoral a la qual estem de facto des de fa setmanes ho contamina tot. Una petició d’indult implica un reconeixement implícit de culpa i els polítics catalans no el demanaran, però no oblidem que qualsevol persona el pot demanar per ells. De la mateixa forma, una llei d’amnistia implicaria el reconeixement d’un error per part de l’Estat. Tot és complicat i el moment, el pitjor imaginable, no ajuda en absolut.
La sentència té, altrament, repercussions jurídiques i també socials, a més de les polítiques. Determina on es posa el límit de delictes que fins ara no s’havien tractat jurídicament més enllà del cop d’Estat de 1981. És de gran importància el fet que es rebutgi la violència i se situï el que va passar l’octubre de 2017 en el marc dels aldarulls públics. Una altra qüestió és si els polítics tenien o no ple control sobre què estava passant al carrer, com creuen els magistrats del Suprem i així ho han reflectit a la seva resolució.
La fixació del tipus penal, que impedeix que ningú torni a parlar de cop d’Estat, queda òbviament enfosquida per la duresa de les sentències, però té una gran transcendència jurídica, perquè posa en evidència la tesi de la Fiscalia de l’Estat i les ordres europees de detenció contra Carles Puigdemont i els consellers que estan a l’estranger, donant la raó als tribunals europeus que s’han pronunciat contra l’existència de violència. Així i tot, es podria pensar que la posició de la Fiscalia en defensa de l’existència de violència era la forma de mantenir els polítics en presó preventiva i inhabilitats. En qualsevol cas, la sentència marca el camí de l’Estat.
Caldrà veure, d’altra banda, el recorregut dels eventuals recursos que s’interposin, tant en el Tribunal Constitucional com en el Tribunal Europeu de Drets Humans, al que arribarà després de l’incident de nul·litat que sens dubte es presentarà al mateix Tribunal Suprem per conculcació de drets fonamentals. No oblidem que difícilment, tant al Constitucional com a Europa, es revocarà la sentència. El TEDH es pronunciarà dintre d’uns anys, com va passar amb el dirigent abertzale Arnaldo Otegi, sobre si s’han respectat o no les garanties personals a tot el procediment judicial, però difícilment es podrà alterar el contingut de la sentència del Suprem.
EGUINT en el pla jurídic, no hem de perdre de vista una qüestió que hauria de fer reflexionar l’Estat i, en especial, l’administració de justícia. Es tracta de les filtracions que es van produir la setmana passada respecte a detalls de la sentència. És del tot inadmissible que s’utilitzi la via de les filtracions per intentar justificar o preparar l’opinió pública sobre decisions judicials que han de ser notificades en primer lloc als afectats. Es pot establir un paral·lelisme, encara que aquest seria encara més greu, amb el cas dels CDR detinguts fa uns dies. La justícia espanyola no es pot permetre que es filtrin dades i fins i tot vídeos d’un procediment judicial declarat secret per un tribunal als quals, per aquesta circumstància, no tenen accés, ni tan sols, les parts. El més greu és que el tribunal no ha obert una investigació, com si donessin les filtracions com quelcom consubstancial a la dinàmica judicial.
Tampoc podem perdre de vista la repercussió social de la sentència. Ja hem dit que la resolució no farà desaparèixer la meitat de la població de Catalunya que en un moment o altre s’ha manifestat i ha votat per la independència i manté la seva aspiració segurament ara de forma més radical. D’aquí també la importància de la gestió de la reacció al carrer. Afortunadament, la consigna del denominat i poc conegut Tsunami Democràtic, que està dirigint les manifestacions i concentracions al carrer, és la de mantenir la protesta pacífica. Tindria poc sentit canviar l’actitud que ha distingit el moviment independentista català quan la sentència ha avalat la manca de violència al procés. Esperem que la reacció al carrer no sobrepassi els límits de la protesta pacífica, tot i que ahir es van produir ja les primeres càrregues policials a l’aeroport. És imprescindible l’equilibri entre la mesura i la fermesa; tan necessari com difícil.
