Aquest és un article revestit d’emoció i sentiment. Quan domina la tristesa sempre hi ha molt més imprevisió sobre els resultats del discurs. No m’ho tingueu en compte. Ens ha deixat Lluís Martí Bielsa, un ferm lluitador i una persona excepcional. Aquestes línies no pretenen ser cap resum biogràfic car disposem d’escrits magnífics, alguns tristament ben actuals, de la mà de gent que l’ha tractat i l’ha conegut molt bé.
El company Carles Vallejo en pot ser un exemple. Sí que és un text de reconeixement i extrema gratitud pel seu compromís, pel seu tracte i categoria humana. Per esdevenir un referent obligat com a lluitador per les llibertats i ser fidel defensor d’un ideari inspirat en la justícia, l’antifeixisme i els drets humans. Martí Bielsa ha esdevingut amb el temps la veu i el testimoni de molts altres combatents que es varen quedar pel camí. Una veu que s’ha apagat a l’edat de 97 anys però on perviuran, per sempre, les seves conviccions, la seva fermesa i la seva exemplar lluita com a resistent davant el franquisme i la repressió. Ha esdevingut la història viva dels qui participaren a la guerra d’Espanya, de tots els qui iniciaren i sofriren un terrible pelegrinatge pels camps d’internament francesos o per tots aquells que moriren en els carrers de París, enmig d’una lluita heroica, sovint molt poc reconeguda, en el marc del seu alliberament l’agost de 1944. Martí Bielsa és un referent per molts motius i nombroses complicitats que s’identifiquen amb el patiment, la vida a la clandestinitat, les tortures a Via Laietana o la terrible foscor de les cel·les/espais de càstig de la presó. Ha estat el paradigma de la resistència -històrica i personal- que trobem a moltes pàgines del seu llibre autobiogràfic, "Uno entre tantos", que considero d’obligada lectura. La seva història és exemple i recordatori car pren més rellevància, si cap, davant les preocupants/constants onades feixistes d’aquests moments.
El vaig escoltar amb deteniment en algun dels congressos de Barberà del Vallès sobre la República i la Guerra Civil que organitzava Francesc Bonamusa amb la complicitat de l’alcalde Robles a finals dels noranta. Sovint tenia coneixement dels seus compromisos, accions i reconeixements. Sortosament encara he tingut temps de tractar-lo ben a prop. Un veritable regal que no oblidaré mai.
Ha estat aquest estiu que he compartit un viatge a París amb motiu dels actes del 75è aniversari de l’alliberament d’aquella ciutat davant l’ocupació nazi. En Lluís sempre obria el camí de la nostra delegació en les diferents trobades que hi van tenir lloc. La tendresa d’una mirada, el silenci o un afectuós somriure esdevenien el millor testimoni del qui va viure i patir en aquells dies a la capital francesa i també de la seva activitat guerrillera. Palesava estil i categoria a tota hora i en tots els actes a què vàrem assistir. Molta gent l’aplaudia i s’apropava a saludar-lo durant la Desfilada de la Llibertat del diumenge 25 d’agost. Vaig veure gent, molta gent, plorant i donant-li les gràcies pel que havia fet. Fou, sens dubte, la pàgina més emotiva d’un viatge inoblidable. Després varen venir les recents XX Jornades sobre el Maquis celebrades a Santa Cruz de Moya, així com l’homenatge i ofrena floral als guerrillers (4, 5 i 6 d’octubre). Com en qualsevol congrés, entràvem i sortíem de les diferents ponències que tenien lloc en el marc d’un atapeït programa d’intervencions on també es va incloure un reconeixement emotiu, just i multitudinari dedicat a Martí Bielsa.
La tarda de dissabte passat ens trobàvem asseguts en una taula d’alguna de les terrasses d’aquella localitat de la província de Conca. Amb en Lluís, la Remei, l’Àlex, l’Ignasi, la Mercè… Parlàvem de tot i de res però sempre recordant la infantesa de Badalona, la seva estimada Calonge, les activitats dels néts o les trapelleries del gat de casa. Es feia fosc, feia fresca i ens acomiadàrem fins a una altra trobada. Hores després, de matinada, Lluís ens va deixar sense molestar ni fer soroll, en un dels llocs que més estimava i amb un excepcional llegat que sempre ens acompanyarà. No t’oblidarem mai.
