Els monstres existeixen i viuen entre nosaltres. Sota aquesta premisa s’aixopluguen diversos films vistos en aquesta cinquanta-dosena edició del millor festival de cinema fantàstic del món. És el cas de la brasilera “Bacurau”, que s’ha projectat a Sitges precedida del Premi del Jurat obtingut al passat festival de Cannes. Al treball de Kleber Mendoça Filho i Juliano Dornelles hi trobem la història dels habitants d’un poblet a l’oest de Pernanbuco que plora la mort de la seva matriarca Carmelita, de 94 anys.
Fa temps que la violència i el crim s’han apoderat d’un lloc que va desapareixent del mapa. Aquesta meravella costumista parla de corrupció política i de la dificultat de les tribus indígenes per seguir existint. I ho fa emprant el thriller violent per explicar com els poderosos volen silenciar els febles. No hi ha monstres, o no es veuen els monstres, però de fet hi són. I els habitants de Bacurau saben com defensar-se tant de les injustícies a què són sotmesos com de la violència final del metratge, un catàrtic bany de sang que recorda el millor de San Peckinpak o el mateix Quentin Tarantino. És el film brasiler una de les grans joies del festival, un relat actual i desacomplexat que amaga molta por, molt dolor i una violència incontrolada i incontrolable. El fantàstic s’obre camí cada vegada a més cinematografies llunyanes i la brasilera no és una excepció.
Marroc
La jornada d’ahir fou prolífica pel que fa a films a competició. Talal Selhami va presentar a l’Auditori el primer film de gènere que s’ha rodat al Marroc. Es tracta d'”Achouara”, una ben rodada però convencional història que camina pels vorals ja resseguits d’obres com “It” i “Un monstruo viene a verme”. Una història explicada en dos temps en què un grup de nois veu com un monstre se’n queda un d’ells. Vint-i-cinc anys més tard, l’horror tornarà del no-res i els joves, ja adults, hauran de fer-li enfront de nou. “Achoura” ens ofereix un relat farcit de llocs comuns, però el que juga a favor seu és la passió que els seus autors posen en tots i cadascun dels seus plans. Més que un refregit és un gran homenatge al gènere i també un valuós senyal d’obertura per a una cinematografia com la marroquina. I és que, com ens afecta recorden tant el film brasiler com el marroquí, els monstres existeixen, són entre nosaltres i la majoria de vegades no sabem com fer-los front.
