En Joan Brossa va néixer el 19 de gener de 1919. Motiu pel qual enguany se celebra l’anomenat "any Brossa". Potser a nivell de xerrades, exposicions i altres s’ha fet bona tasca. No dic el mateix en el que fa referència a parlar-ne més en premsa. Ací crec tenir un "deute" amb ell. Pretenc saldar-lo després d’aquesta columna.
El seu llegat poètic i plàstic és trencador, peculiar, radical i avantguardista. No endebades diria que va patentar els conceptes de poesia escènica i visual. Es definia com a guerriller, mag i un xic psicoanalista (pensant en Freud). Marcat pel contacte amb la guerra, la seva obra conté senyals clars d’aquella influència paorosa.
Un altre element bàsic que prefixa fortament el nucli de la seva creació rau en el seu contacte amb els pintors Antoni Tàpies i Joan Miró. Com a fruit d’aquesta simbiosi, no és estrany deduir que se sentís molt identificat amb el llenguatge popular i senzill del carrer. En aquest punt, combinar imatges estereotipades d’algun indret amb lletres i/o números reivindicatius era tota una mateixa realitat.
Crec que hi ha molta gent que mai no ha copsat el seu pensar. A l’extrem d’encasellar-lo com a artista "provocador". De fet, hi ha qui sempre ha defensat que tots els genis acostumen a tenir algun cargol solt a l’interior del seu cervell. Tal vegada hi hagi part de raó en l’afirmació. En cloure aquesta columna, demano excuses públicament. Ho faig per no haver-li dedicat -molt abans- algun dels meus escrits. Vull pensar, tanmateix, que el que vindria a ésser el "programa d’actes" del seu any es deurà cloure d’ací a uns tres mesos. Potser, doncs, que faci per comprometre’m públicament a repetir l’experiència de bell nou… Certament, els homenatges, cal fer-los en vida. Encara que solament es faci per confirmar la tesi d’aquell adagi que proclama el "quan fou mort el combregaren". L’equivalent en castellà telegrafia molta més contundència: "Muerto el burro, la cebada al rabo". Al llarg de la meva vida, mai no he pogut "presumir" de cap habilitat plàstica, manualment parlant. Sovint penso que jo no seria tan maldestre si m’haguessin fixat una mínima pauta. No puc pas endossar-li la culpa a ningú més.