M’ha semblat oportú escriure aquest article després d’haver-ne llegit un altre publicat en aquest mateix diari que, sota el títol "Iglesia y patrimonio", feia referència a unes opinions que penso que cal completar i clarificar.
La llei hipotecària existent a l’Estat espanyol entre l’any 1909 i 2015 permetia a l’Església exercir el seu dret d’inscriure aquelles propietats eclesiàstiques que no s’havien inscrit. Ara bé, la normativa actual i la pròpia sensibilitat existent ens fa pensar que cal tenir-ho tot ben reglamentat i documentat per nosaltres i per les generacions futures. La llei reconeixia al bisbe diocesà el dret de realitzar aquest procés a través d’un atestamus, una figura jurídica existent en l’ordenament civil. A partir del 1998, una modificació de la llei permet també inscriure els temples que fins aleshores no era possible, el que situava l’Església catòlica en clara situació de desavantatge jurídic respecte d’altres confessions, a l’empara de l’article 14 de la Constitució.
Durant el temps que ha durat aquest procés els serveis del bisbat, amb la col·laboració d’advocats i altres experts en la matèria, han realitzat un exhaustiu treball de seguiment a cada lloc de les propietats (majoritàriament temples, ermites, cases i centres parroquials) en la geografia diocesana. S’ha contrastat la documentació existent amb l’administració i amb les persones i institucions implicades. Fruit de tot això, i seguint escrupolosament el dret civil, l’inventari de les propietats eclesiàstiques a la diòcesi s’ha pogut completar degudament. Cal recordar que la immatriculació -registre- dels béns no n’atorga la propietat, que s’adquireix pel dret civil. A més, molts d’aquests béns, especialment els temples, no són alienables, sinó que suposen una càrrega en termes econòmics suportada per la mateixa Església, atesos els seus importants costos de manteniment.
L’Església, com no pot ser d’altra manera, consta com una institució que en les qüestions civils es regeix per l’ordenament jurídic existent a l’Estat. Com a tal se li aplica la llei del mecenatge per a les institucions sense ànim de lucre, sense tenir cap privilegi especial, com passa en el cas d’altres entitats de tipus més social (fundacions, associacions, institucions, partits polítics, sindicats, etc.). L’aportació de particulars a les seves activitats es regeix per aquestes mateixes lleis i a més es vehicula a través de l’assignació tributària que voluntàriament es pot fer en la declaració de la renda. El fet de rebre aquesta assignació comporta per part de l’Església la transparència en els seus comptes i propietats, tal i com cada any es publica i es troba a l’abast del públic a les pàgines web de la Conferència Episcopal, de la tarraconense i de cada diòcesi.
El que l’Església rep per part de particulars, donacions i subvencions es reinverteix a favor de la societat en manteniment del patrimoni cultural a l’abast de tots, en ajuts i col·laboració amb els més necessitats, als quals no sempre poden arribar les administracions, i també en educació i formació. Penso que donar un cop d’ull als números oficials sobre el que l’Església rep i el que dona ajudarà a comprovar que és molt més, quantitativament i qualitativa, el que es dóna que no pas el que es rep. I per això podem dir que el patrimoni humà i material de l’Església és també un servei a favor de la persona i el seu bé, i de la societat i el bé comú.
