Qui no s’ha fixat en aquests pedaços que el servei de manteniment de l’Ajuntament -allò que abans en dèiem la “brigada municipal”- ha clavat darrerament damunt dels entarimats de fusta mig podrits que hi ha davant del Castell de Vallparadís o a la Plaça Nova, i potser en altres llocs? Parlo d’uns pedaços que, si ens ho prenem en broma, diríem que davant del castell, que ja és antic, hi encaixen i ens transporten a temps medievals. Però en una plaça que precisament es diu Nova haver-hi de posar aquests pedaços clavats perquè les llates de fusta ja són un perill evident per als vianants, francament, fa mal als ulls. (Per cert, l’urbanista Itziar González, després de tants mesos de treball a la plaça, no va fer cap previsió sobre la renovació d’aquest material?)
És fàcil imaginar que el cost de fer el manteniment d’una ciutat com Terrassa és astronòmic. No sé si la comptabilitat analítica permet comptar-ho des d’aquest punt de vista: reparar asfaltat i voreres, reposar el mobiliari urbà que envelleix o que l’incivisme destrossa, tenir al dia l’enllumenat o els semàfors dels que es fonen els leds, repintar tanques metàl·liques€ I dic que és fàcil perquè tots sabem què ens costa el manteniment de casa nostra.
Vull dir que ens podem fer el càrrec que, com a casa, a vegades, en lloc de fer la reparació que cal, posem pedaços. La pintura encara aguantarà un anyet més, la nevera podrà tirar -sense refredar prou- fins a l’estiu vinent i aquest mòbil que ja no dura més enllà de migdia el farem anar a base d’una bateria externa que n’allargarà l’ús fins a Reis. I no parlem de la vida dels automòbils fins que ens adonem que ja no podem ni entrar a Barcelona! Sovint allarguem la vida dels objectes tant com podem, resignant-nos a un funcionament deficient, ni que a la llarga acabi tenint un cost superior en reparacions però que, quan més convé, no podem afrontar.
Ara bé: una cosa és no malbaratar, com s’havia fet en altre temps, amb instal·lacions costoses, i l’altra acabar posant pedaços que no resolen cap problema. Davant del Castell de Vallparadís, l’enfustat que es va instal·lar a la banda del carrer de Salmerón ja fa temps que grinyola. Primer, com que quan es mullava la gent relliscava, s’hi van pintar unes tires rugoses d’un material, segons el mateix pintor, caríssim. Va durar quatre dies. Després s’hi van instal·lar unes plaques metàl·liques amb arestes -uns grampons al revés, per entendre’ns-, que déu nos en guard de caure-hi de cul. Però, com que el fustam està podrit i ja no és possible recollar-lo, en els llocs més deteriorats hi han posat aquestes plaques que, per tapar un perill, a causa del mosaic de relleus que fa, se’n provoca un altre. La gent s’hi entrebanca. Com a la Plaça Nova.
Una primera reflexió crítica hauria d’anar dirigida als arquitectes que fan coses boniques però no compten prou amb els treballs posteriors de manteniment. La segona reflexió crítica va per als tècnics municipals que sembla que no preveuen adequadament els terminis i costos de substitució d’allò que realment esdevé un perill públic. I la tercera crítica ha d’anar per als qui posen pegats i pedaços inútils, fent invents del Patufet, que potser a casa podríem tolerar però de cap manera a la via pública d’un Ajuntament que, alhora, anuncia grans plans urbanístics de futur. Com volen cobrir dues rieres si no són capaços de reparar dos entapissats de fusta!
