Hi ha coses, digué Epictet (s.I d.C.) -filòsof de l’estoïcisme romà-, sobre les que tenim un control absolut, coses sobre les que no tenim cap control en absolut i coses sobre les que tenim un control relatiu. Sobre el primer i segon grup no cal que ens hi capfiquem, ja que unes coses les podem fer sense cap impediment i les altres no depenen pas de nosaltres i, si han de passar, passaran. És sobre les coses que tenim un cert control que cal que hi invertim el nostre temps. Els àmbits on el que passa i ens passa depèn en part de nosaltres són els de la vida quotidiana, social i política. I és en aquests contextos on tenim la creença que pensem, parlem i actuem lliurement. Tanmateix, gairebé sempre pensem, diem i fem allò que moltes metàfores, analogies i símils ens fan pensar, dir i fer. Sabem que el llenguatge dóna forma a la nostra manera d’entendre la realitat que ens envolta. També sabem que en tot llenguatge -popular, poètic, polític, religiós o científic- és present la metàfora. Les seves funcions són embellir el discurs, persuadir/seduir i donar forma al nostre pensament, llenguatge i acció de manera que la realitat sigui vista, sentida i entesa amb els ulls de les metàfores. Aquestes no són innocents, per un costat expliquen fragments de la realitat, per un altre n’amaguen altres. Això pot ser perillós en els àmbits de la política i economia. Per tant, és important veure allò que ens mostren, però també n’és descobrir allò que ens amaguen.
Trobem metàfores en la legitimació de la democràcia. Per exemple, es parla de “la voluntat de la majoria”, “la veu de les urnes” o “la intel·ligència dels electors”. S’infereix d’elles que el fonament de la democràcia es basa en allò que amaga: la “voluntat”, la “veu” i la “intel·ligència” són propietats del psiquisme humà i, en canvi, es consideren pertanyents a la majoria, a uns objectes inanimats com les urnes o a la totalitat dels electors. Hi ha metàfores expressades per empresaris i economistes on sota la forma hi ha subjacent la seva ideologia ultraliberal de l’economia. Exemples: 1) “la política és un llast econòmic”.
Un significat de llast és un pes que es posa al fons de la nau perquè el buc -el cos de la nau- s’enfonsi més dins l’aigua, un altre és destorb, és a dir, fer nosa, ser un obstacle per moure’s en llibertat. Què amaga llast? Que la política enfonsa l’economia i impedeix que aquesta actuï en llibertat. John Zulueta, president del Círculo de Empresarios, afirma: 2) “Nosaltres empenyem aquest pacte” (PSOE, Cs i PP), 3) “la reforma de les pensions és l’espasa de Dàmocles de la nostra economia” i referint-se als pressupostos que presentà la ministra M.ª Jesús Montoro digué 4) “són un atac frontal a les empreses, som tractats com les vaques lleteres del país”. “Empènyer”, un dels seus significats és tractar de moure algú o quelcom tot exercint una pressió; “espasa de Dàmocles” es refereix a Dionís de Siracusa que va fer penjar d’un pèl d’un cavall una espasa sobre el cap de Dàmocles; “atac frontal” és donar l’escomesa a un enemic o començar una acció destructora sobre algú, i “vaca lletera” és una vaca que es té per treure’n la llet. Què s’amaga sota aquestes paraules? La ideologia ultraliberal d’aquests empresaris i economistes, els quals fan pressió (empènyer) perquè el govern satisfaci els seus interessos i que, si aquests no són atesos, aleshores l’acció del govern és un perill imminent (l’espasa de Dàmocles) sobre l’economia, el govern i els parlamentaris que li donen suport són considerats enemics seus (atac frontal) i conseqüentment el govern és vist com un vampir que els vol xuclar el resultat del seu esforç (vaca lletera). Hi ha empresaris que han desitjat 5) “un ensurt -eleccions- abans que mort – pacte PSOE-Unidas Podemos”. De la comparació de mort amb el pacte d’esquerres és fàcil discernir la pressió que han fet, fan i faran perquè aquest pacte no sigui possible. Amb l’anàlisi crítica de metàfores -ja estem en període electoral- es poden desemmascarar algunes de les estratègies per a les quals el discurs que es presenta com a expressió dels interessos de tothom és descobert trampós, respon només a interessos d’una part.
