La realitat cotitza a la baixa. Cada cop sembla que hi ha més capes de ceba que entornen la realitat i que prenen vida pròpia. Hi ha massa soroll. Un soroll interessat. Amb polítics que han après a conviure amb el soroll i a viure del soroll. Lerroux avui seria un aprenent al costat de determinats polítics i dels periodistes sicaris de la veritat. Es tracta de construir realitats paral·leles i treure’n profit. Quan Trump parla amb el president d’Ucraïna per afeblir el seu contrincant electoral, Joe Biden, no està interessat en cap veritat sinó quina mena de material inflamable podrà utilitzar contra el possible candidat demòcrata. Quan Boris Johnson tanca el Parlament britànic ho fa per evitar parlar de la realitat. No li interessa la realitat, què passarà amb el Brexit, quines conseqüències tindrà per a l’economia i la societat britàniques, simplement està interessat a apuntalar la seva versió. I, si no quadra amb el seu relat, es menteix. Trump i Johnson ho fan tot per donar consistència a les seves ocurrències i desacreditar els seus adversaris al marge de qualsevol realitat. Però no cal anar tan lluny, el procés independentista és ple de lògiques que esquiven la realitat. Qualsevol argumentari és vàlid per mantenir la fantasia de la República, i qualsevol drecera al marge de la realitat és bona per criminalitzar l’independentisme. Es detenen uns independentistes i sembla que l’únic secundari és el que en realitat pot haver passat. Uns consideren, per definició, que ser independentista és prou garantia per estar per sobre del bé i del mal i els altres aprofiten per fer ploure tot d’adjectius sobre l’arrel intrínsecament terrorista de l’independentisme. Cadascú posiciona la realitat al seu costat i, al final, sembla que el menys important siguin els fets. El sensat és que siguin culpables o siguin innocents en relació amb la realitat i no amb les seves opcions polítiques.
Curiosament, quan hi ha uns nivells de transparència més alts (i podem estar seriosament preocupats per la nostra realitat íntima), sembla que la realitat sigui més nebulosa que mai. Les fake news són la comparsa de les realitats deteriorades per la distorsió i el menysteniment de les fonts tangibles. La política crea i s’instal·la en les seves pròpies nebuloses, però acaba contaminant i afeblint les societats que teòricament pregona salvar. L’espectacle de l’estridència permanent, de la inconsistència evident, de la pèrdua de qualsevol sentit de la realitat, és molt desgastant.
La política terrassenca corre el risc de consolidar-se en la gesticulació de la irrellevància. Amb actors que s’apliquen a tacticismes de vol gallinaci. El debat sobre la B-40 n’és l’últim exemple. És curiós perquè l’afer de la B-40 és potser l’error més gran de la política terrassenca dels darrers vint-i-cinc anys. Que la realitat sigui que la inexistència de la B-40 hagi fet recaure en l’eix de la B-30 tota la localització industrial (això sí que és una realitat incontestable) sembla que no tingui cap importància. Pesa més qualsevol comentari a les xarxes socials i provoca més preocupació entre els governants locals que els problemes gruixuts de debò. No hi ha capacitat de prioritzar en poques palanques el moviment que necessita la ciutat per garantir un futur digne. Gesticular és més fàcil que afrontar la complexitat. Governar és transformar una realitat complexa. I això no necessita llistes infinites de plans i propostes. Això necessita talent i lideratge. Ras i curt. La B-40 és el mirall d’aquesta falta de lideratge i de la inoperància estatal. Les dues coses.
Passa el temps i el Casino del Comerç continua buit; la casa Boada Riera, tancada, i els locals comercials buits en localitzacions teòricament bones són molts més dels desitjables. Per sort, algunes iniciatives d’obres noves al carrer de Sant Pere i al Raval sembla que van endavant. Necessitem un centre viu. El centre reuneix els espais emblemàtics compartits. Un centre on visqui gent i on el comerç se’n surti. Aplicar una política menuda i detallista, que posi intel·ligència a la gestió del trànsit i afavoreixi la supervivència del comerç, seria intel·ligent. Fem servir les dades i les solucions cognitives per a una nova forma de gestionar. Aprenguem a distingir entre innovacions i ocurrències. Cal una nova generació de polítiques públiques, cal aprendre algunes coses i desaprendre’n d’altres.
La tardor abans suposava un alleujament pel que fa al risc dels incendis forestals. Arribaven els bolets i s’esfumava el risc d’incendi. És una de les coses que hem de desaprendre, ara el risc al bosc hi és tot l’any. Enguany, la pluviositat a Terrassa ha estat molt inferior a la de l’any passat, però fonts ben informades confirmen que no té res a veure amb la nova empresa pública de l’aigua. Ironies a part, els experts diuen que ens hem d’acostumar a pluges escadusseres i fortes. No són bones notícies. Hauríem d’estar treballant seriosament per com mantenim el territori, els boscos, l’agricultura, el paisatge. Estem distrets i sembla que estarem distrets per dècades.
