Ho diré pel broc gros: fins que no hi hagi el primer accident mortal per atropellament amb patinet, no ens espavilarem a posar remei al seu mal ús. La informació sobre accidents ja es va fent habitual. Sense haver-ne fet un recull sistemàtic, tinc notícia de dos atropellaments amb patinet el mateix dia 7 d’agost. Un altre el 3 de setembre. Dos més el 8 de setembre. En algun cas, topada entre dos patinets! La informació no sempre arriba a precisar si són topades amb persones o amb vehicles, ni qui n’era el responsable. I és obvi que la majoria d’atropellaments no arriben a mans de policia ni hospitals.
El problema de l’arribada dels patinets als nostres carrers no és un problema local, sinó global. Com gairebé tots els problemes greus. Aquest agost, Le Figaro del 12 d’agost es referia a aquest mateix problema a França. Familiars de víctimes d’atropellament per patinet han creat una “associació filantròpica d’acció contra l’anarquia urbana portadora d’incivilitat” (l’anagrama de l’ONG, en francès, és Apacauvi), i s’han entrevistat amb el Ministeri de Transports per demanar que actuï amb urgència. Per exemple, obligant a fer un registre dels usuaris de patinet des del moment de la compra per tal de poder controlar millor els comportaments incívics. De fet, París des de l’abril passat i Marsella des de primers d’agost ja tenen una normativa que prohibeix totalment la circulació de patinets per les voreres. Però és clar que això no és suficient per pacificar la seva incorporació a les vies públiques.
Plou sobre mullat, però. Perquè el cas és que aquí encara no s’ha resolt la incorporació cívica de la bicicleta, amb molts usuaris que segueixen circulant per voreres estretes, que van pel mig del carrer en direcció prohibida, que se salten els semàfors€ Aquesta setmana, una ciclista passava impassiblement -i molestant tots els vianants- pel mig de la vorera del costat nord de l’avinguda de Jacquard tot i haver-hi un carril bici de doble sentit al costat sud. O no ho sabia, o tant li feia o pensava que tenia dret de pas per alguna mena de consciència de superioritat moral€ Qui ho sap! I diguem-ho clar: els carrils bici solen ser una font afegida de conflictes perquè o estan mal dissenyats, o mal senyalitzats -amb semàfors inútils i arbitraris- o són intermitents -proveu de seguir-lo pel carrer de Prat de la Riba: ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara desapareix€-, i en qualsevol cas costosos de fer i impossibles de mantenir.
Com ja he dit altres vegades, sóc molt partidari de la bicicleta a la ciutat, i no em faria res anar en patinet. He viscut a llocs on la bicicleta tenia un paper molt superior al que té a Terrassa i l’he utilitzada com a vehicle principal durant mesos. Ara bé: cal regular l’ús d’aquests vehicles i, sobretot, cal que els usuaris coneguin les normes i siguin molt conscients -i responsables- de les conseqüències de no respectar-les. Però, per respectar les normes, cal que hi siguin. Que siguin senzilles, clares i útils. Que es facin conèixer. I, finalment, que es facin complir. I, per anar bé, que es dictin de manera ràpida i abans d’haver de conèixer mals majors, com ja passa i passarà a la nostra ciutat. Saber que l’Ajuntament de Terrassa “compta tenir” -una expressió de compromís molt feble- una normativa per a final d’any és incomprensible. És necessari més d’una setmana per tenir un redactat precís? No es pot partir de l’experiència de qui ja ho ha regulat i copiar-ho bé i adaptar-ho? Calen realment sis mesos de treball per deixar clars quatre criteris bàsics? En fi: no vull cridar el mal temps, però ja sabem què farà córrer, lamentablement, la ridículament lenta burocràcia municipal de mobilitat.
El problema de l’arribada dels patinets als nostres carrers no és un problema local, sinó global
