La societat actual duu un ritme trepidant. En aquesta conjuntura, un dels mals associats al nostre temps és l’estrès crònic. Traduint literalment el mot anglès es podria definir per "persones cremades". Un cert desgast professional, d’inadaptació a l’entorn i esgotament mental. Això pot comportar ansietat, insomni i depressió. Aquest concepte compleix 45 anys a hores d’ara, després que fos descobert pel psiquiatre ianqui Freudenberger. Treballant en una clínica de toxicòmans, va determinar que una gran part de voluntaris es descompensava i desmotivava al cap d’un any aproximat d’ésser-hi.
Hi ha un tema molt curiós: som davant d’una patologia que es dóna en feines on hi ha tracte amb públic (sanitat, món financer, funcionaris, centres de salut, docència, atenció a gent dependent, etcètera). En aquest darrer cas, sovint caldria pensar tant o més en el cuidador que no pas en l’afectat per malalties que requereixen el suport d’algun acompanyant.
Col·lateralment, l’organisme es desequilibra i el sistema immunològic se’n ressent. A partir d’aquestes premisses, s’és més procliu a agafar algun tipus d’infecció. Raó de més, doncs, com per a prendre’s tot aquest embolat amb un criteri seriós i curós… Encara recordo la poca finor i tacte amb què alguns executius tractaven els subordinats afectats. Fins al punt d’arribar a voler pontificar que teatralitzaven alguna reacció.
Certs sistemes de direcció on es vol comprometre la participació de tots els empleats (penso en la famosa DPPO/ "direcció participativa per objectius") poden amagar una forta dosi de "pressing". No tothom assumeix el repte com a propi, a l’extrem de sentir-se embolcallat i/o adduït per un concepte que li sona a música celestial. Sobretot quan el sistema retributiu fa paleses diferències salarials molt discutibles o repartides amb criteris massa injustos.
Preventivament, val la pena establir alguns elements correctors que puguin arribar a protegir-nos d’aquest corcó. Com ara una dieta adient, algun tipus d’activitat física, bona programació i inversió del temps de lleure i un nombre d’hores de son suficients. Sense voler ésser alarmista, en plantejo una anàlisi en profunditat.
