Ho ha aconseguit. El muntanyenc terrassenc de 36 anys Oriol Antolí s’ha convertit en el segon que completa l’Alta Ruta Pirinenca (HRP), un traçat tant tècnic com costerut que travessa els Pirineus entre les localitats franceses d’Hendaia i Banyuls de la Marenda durant 850 quilòmetres. Va aconseguir el seu repte, el tercer de l’any, en 15 dies i 4 hores. Va sortir d’Hendaia el diumenge 31 d’agost a les 7.40 del matí i va arribar a la platja de Banyuls a les onze del matí del passat diumenge dia 15 de setembre. Antolí va haver de transitar per zones majoritàriament muntanyoses. El terrassenc va transitar per damunt de colls i cims com el Vignemale (3.299 metres), el Carlit (2.921 metres) i el Canigó (2.784 metres) i va passar a prop de la Pica d’Estats i l’Aneto.
Abans d’emprendre aquesta duríssima aventura que ha posat a prova la seva resistència, Oriol Antolí es pensava que si baixava dels setze dies seria l’esportista que hauria completat en menys temps aquesta ruta pirinenca, una de les més complicades que travessen l’imponent massís, una ruta més llarga que la GR 10 i la GR 11, que transiten pels cantons francès i espanyol respectivament. Però pocs dies abans d’iniciar l’aventura es va adonar que fa dos anys, el francès Guillaume Arthus ho havia fet en només 14 dies. De manera que Antolí és el segon. El podi el completa un alpinista que va emprar vint dies en fer la travessa d’aquesta Alta Ruta Pirinenca que transcorre per Espanya, Andorra i França, amb pics d’alçada extraordinària.
El segon millor temps
Aquesta circumstància, però, amoïna ben poc Antolí, per a qui la muntanya no és un lloc on batre rècords sinó on gaudir d’experiències úniques, com la de veure sortir el sol des d’una glacera. "He descobert llocs absolutament espectaculars, muntanyes enormes i salvatges. I també he pogut viure molts moments d’una bellesa increïble, com la nit que vaig passar al costat d’una glacera. En arribar l’alba, gairebé ploro d’emoció", relata l’aventurer terrassenc.
No tot, però, ha estat bellesa en la seva particular travessa pirinenca. Hi ha hagut també moments durs, fins i tot molt durs. "Potser el pitjor de tota la travessia va arribar la matinada del dimarts 10 al dimecres 11 de setembre, quan em va sorprendre una fortíssima nevada. La neu m’arribava als genolls i era gairebé impossible avançar. Feia molt fred i estava molt cansat. Per sort, va venir un amic a acompanyar-me un trosset. Pensava que no arribaria a complir amb el repte de setze dies que m’havia marcat. Però els darrers dies van ser més suaus. Vaig poder retallar quilòmetres i feia jornades de 65 quilòmetres, més llargues de les inicialment previstes", explica.
Un altre dels moments dolents, fins i tot perillosos, es va produir la nit del primer al segon dia de setembre, just a l’inici de l’aventura. "Estava a la zona del pic d’Ohri, a uns 1.200 metres, a la costa de l’Atlàntic. Vaig trucar la meva companya, la Sílvia, i ja em va avisar que les condicions meteorològiques es preveien adverses. Plovia i hi havia moltíssima boira. En aquella zona hi havia moltes estructures de fusta. Imagino que eren garites per vigilar els contrabandistes, ja que és el límit entre Espanya i França. Duia les ulleres entelades i no hi veia. Vaig decidir tornar enrere. No podia seguir. No sé com, vaig topar amb una cabana metàl·lica, una espècie de refugi d’alta muntanya. Va ser una cosa providencial. Vaig passar allí la nit i l’endemà vaig continuar. Realment vaig sentir molta por", reconeix.
Completar tan exigent recorregut en només setze dies era més una necessitat que un repte per Oriol Antolí, ja que aquest dilluns començava a treballar. No tenia cap dia de marge. "Per sort vaig poder arribar a la platja de Banyuls al matí i així vaig destinar la resta del diumenge a descansar. Dilluns vaig anar a treballar amb tota normalitat. Les dues darreres nits no vaig dormir i encara estic una mica tocat, però físicament he acabat bé. Només algunes llagues, els peus una mica inflats i el lògic cansament", relata Antolí.
Menjar i beure
Trobar llocs per menjar i beure ha resultat més complicat del que s’esperava. "A la part de l’Alt Pirineu hi ha força refugis, però en les zones més baixes vaig haver d’estar moltes hores sense menjar. Només les barretes i els fuits secs que duia a la motxilla. Recordo que al poblet de Lescun, a la regió de l’Aquitània, vaig trobar per fi un restaurant. Vaig aprofitar per fer un bon tiberi. Quan vaig sortir li vaig demanar a l’amo una barra de pa", explica.
Tot i que ja pensa en alguna altra experiència per seguir-se posant a prova de cara a l’any 2020, aquest any Oriol Antolí no té previst dur a terme cap altra sortida. No en va, aquest any ha completat ja tres aventures més que remarcables. Al gener va completar la Spine Race a Anglaterra (430 quilòmetres en cinc dies), mentre que al mes de maig va finalitzar en tercera posició a la Rovaniemi. Va completar en només 26 hores i 40 minuts els 150 quilòmetres d’un recorregut amb un desnivell positiu de 1.300 metres, el 90% del qual transcorre pel Cercle Polar Àrtic, a la zona de Lapònia, a Finlàndia. Ara, després de travessar els Pirineus en quinze dies toca descansar. Ho té ben guanyat.
