Molts terrassencs hi deuen passar i veure’ls cada dia, possiblement sense parar-hi esment i sense saber que els va fer el millor artista català del segle XX en aquesta tècnica ornamental arquitectònica (també un important dibuixant i escultor). Són a l’aire lliure i ens podem obsequiar amb la seva contemplació cada dia de l’any, les vint-i-quatre hores, tant si fa sol com si plou. Infatigable historiadora de la cultura de la nostra ciutat, Ana Fernández Álvarez ens recorda que als carrers de Terrassa tenim esgrafiats de Ferran Serra i Sala (Barcelona, 1905-1988), conegut artísticament com a Ferdinandus Serra, a l’estudi sobre aquestes obres que ha publicat en forma de separata del butlletí de l’Associació de Col·leccionistes.
Quatre d’aquests esgrafiats es troben a la façana oest de la Fundació Busquets. Li van ser encarregats a Ferninandus Serra -l’estil del qual s’emmarca en el Noucentisme, i beu de la tradició catalana de l’esgrafiat del segle XVIII- arran de l’ampliació de l’edifici, que l’arquitecte Joan Baca i Reixach va projectar el 1944. L’artista va elaborar aquestes obres quatre anys després, el 1948. La peça principal, en la part inferior del panell central, presenta una imatge de la Verge Maria amb els braços oberts, i en actitud protectora d’una nena que sembla aguantar unes eines de costura i un nen amb un llibre a la mà.
De fons d’aquestes figures, traçats de manera esquemàtica, "apareixen edificis que fan referència a la industriosa ciutat de Terrassa, així com a les esglésies de Sant Pere", escriu Fernández. Uns metres per damunt, amb una finestra entre totes dues peces, i en una altra de més petita, Serra va fer l’anagrama de la Fundació Busquets, amb les seves inicials (FB) en un encartutxat motllurat i florit.
Completen el conjunt, en els panells laterals, dues peces idèntiques que donen "una interpretació molt lliure del blasó de la ciutat, mitjançant una torre amb merlets col·locada sobre un escut de tipus ibèric, amb les quatre barres al camper i, a la part inferior, dues branques de llorer enllaçades per la base".
L’"al·legoria de l’arquitectura"
El mateix arquitecte Baca i Reixach va projectar, l’any 1949, un altre edifici que a la façana té també un esgrafiat de Serra. És el número 150 de la Rambla d’Ègara, que als baixos hi té els establiments Bureau Vallée i OK Cupcake. L’obra s’anomena "Al·legoria de l’arquitectura", representada "mitjançant una figura femenina d’estil clàssic en actitud de traçar un plànol, que s’ajuda d’un dels atributs més tradicionals en aquest tipus al·legòric: el compàs. Aquest element està relacionat amb altres disciplines i ciències, com la geometria, l’astronomia i la geografia, i també s’associa a l’esquadra, de la maçoneria, fent referència al treball intel·lectual i l’enteniment. Se’l considera un símbol que expressa dinamisme constructor i l’atribut de totes les activitats creadores".
Fernández creu que, per la seva austeritat formal, aquesta al·legoria recorda la iconografia triada per l’escultor neoclàssic Valeriano Salvatierra per a l’escultura que, l’any 1827, va realitzar per a la façana de Velázquez, del museu del Prado.
Molt possiblement (l’absència de signatura impedeix ratificar-ho) tenim a Terrassa un altre esgrafiat de Ferdinandus Serra: el rellotge de sol de la façana de la masia de Ca Bondia, actualment un restaurant, a la carretera de Castellar a Matadepera. Porta la data de 1967, i una composició amb "tipologia vertical declinant i amb gnòmon de vareta metàl·lica. Presenta un esgrafiat amb les línies de les hores i les mitges hores de 5 a 3, amb unes xifres aràbigues que emmarquen la figura d’un sol amb rostre humà. A la part inferior, també consta la inscripció ‘Can Bondia’ acompanyada de l’any de realització".
Es coneixen rellotges de sol esgrafiats per Ferdinandus en nombroses masies catalanes, entre 1933 i 1977. N’hi ha de signats (pocs), certificats (se sap que són de la seva autoria per testimoniatges o referències bibliogràfiques) o atribuïts (perquè les característiques del rellotge coincideixen amb el seu estil). A aquesta última categoria pertany el de Can Bondia. Contribueix a reafirmar la seva autoria que, com tots els seus, està "acuradament calculat gnomònicament". És a dir, que Ferdinandus era també un magnífic "quadranter, que és qui domina la tècnica de saber on cal marcar les hores i quina ha de ser la inclinació exacta que ha de tenir el gnòmon" (la tija que per la posició i llargària de la seva ombra serveix com a indicador de l’hora).
Amb Francesc Pujols
L’artista era un apassionat del treball amb els rellotges de sol, i hi ha testimoniatges que l’agost de 1977, amb 72 anys i malgrat la forta calor, treballava a ple sol, i grimpava incansable i enèrgic a la bastida per a realitzar el del Mas Oller de Castellterçol, un dels pocs que va signar i va datar. També és un dels de majors dimensions i en estar orientat al sud-oest, útil fins a la posta de sol, per la qual cosa l’artista li va adjuntar el lema "formosa és la posta del sol, s’amaga a la muntanya, jo li dic a Déu siau, ja l’he perdut de vista, fins demà si a Déu plau". Els estudiosos de la seva obra assenyalen que, en els onze darrers anys de vida, encara degué realitzar alguns altres rellotges. Durant la Guerra Civil, Serra va treballar a Martorell, on es va relacionar amb el filòsof Francesc Pujols, impulsor de l’agrupació Els Arts i els Artistes. Altres obres les va fer per les cases de Pelagats (1940) i Can Sastre (1943), de Piera; la Llopart (1940) de Sant Feliu de Llobregat o Can Companyó de Caldes de Malavella (1970).
La realització d’un esgrafiat en una paret és una tècnica molt complexa, que Fernández explica en el seu treball. Comença estenent un arrebossat dens, que s’ha d’assecar abans de posar-hi dues capes més. Després s’hi fa l’estergit (l’estampació dels motius, amb plantilla i forats al mur) i finalment el "gratatge i les incisions oportunes per tal que quedi al descobert la primera capa d’arrebossat de color més fosc, la qual, per contrast, fa ressaltar el relleu dels motius decoratius".
L’arquitecte
Joan Baca i Reixach va ser l’arquitecte que va encarregar-li a Ferdinandus Serra tant els esgrafiats de la Fundació Busquets, que va fer el 1948, com el de la Rambla d’Ègara, de l’any següent