Les persones amb discapacitat intel·lectual necessiten habitualment diversos tipus de suport en els diferents àmbits de la vida. Per a beneficiar-se de les prestacions i les accions assistencials existents, cal que se’ls faci una valoració i s’estableixi el seu grau de discapacitat. En funció d’aquesta valoració, poden accedir a uns o altres serveis, des de centres especials de treball fins a centres de dia, passant per serveis de teràpia ocupacional i altres recursos.
Segons dades del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, a Terrassa hi viuen 1.829 persones amb discapacitat intel·lectual, és a dir, que presenten “restriccions o absències de capacitat per desenvolupar tasques quotidianes” a causa de “limitacions significatives en el funcionament intel·lectual, en la conducta adaptativa i en habilitats pràctiques”. En la gran majoria d’ocasions, aquestes persones precisen suports complementaris en els diferents àmbits de la vida.
Per beneficiar-se de diferents prestacions que té el Departament Treball, Afers Socials i Famílies i de les accions assistencials existents per a persones amb discapacitat, cal que se’ls faci una valoració i s’estableixi el seu grau de discapacitat. Aquesta feina la fan els equips de valoració i orientació (EVO), equips multiprofessionals formats per director/a, metge/essa, psicòleg/òloga, treballador/a social i personal administratiu, que formen part dels centres d’atenció a les persones amb discapacitat (CAD), que depenen de la Direcció General de Protecció Social de la Generalitat.
Des dels CAD, s’elaboren els informes i dictàmens d’adequació d’accés a serveis i prestacions especialitzades. Des d’aquest centre es determina el tipus de servei al qual pot accedir cada persona adulta amb discapacitat intel·lectual en funció del seu grau de discapacitat i dependència i de les seves habilitats.
“Hi ha des de persones que tenen un grau de discapacitat bastant lleu fins a persones que tenen una dependència total”, comenta Carles Godall, vocal de la Coordinadora Capaç. Així, un primer cas podria ser el de les persones que tenen un grau de discapacitat més baix i que poden treballar en una empresa ordinària. La Llei General de la Discapacitat (LGD) estableix que totes les empreses públiques i privades de l’estat espanyol amb una plantilla igual o superior a 50 treballadors han de tenir una quota de reserva en favor de persones amb discapacitat. És a dir, que han de reservar el 2% de la plantilla a persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33%. No obstant això, “la llei es compleix d’aquella manera i no és fàcil. Sovint són feines precàries, amb contractes temporals…”, lamenta Godall.
Si l’individu té capacitats laborals també té l’opció d’entrar a un centre especial de treball (CET). Es tracta d’empreses que asseguren un treball remunerat a les persones amb discapacitat i garanteixen la seva integració laboral. L’objectiu d’aquests centres és productiu, com el de qualsevol altra empresa, però la seva funció és social. Gairebé la totalitat de la seva plantilla està constituïda per treballadors i treballadores amb discapacitat, sense perjudici de les places en plantilla del personal no discapacitat, també imprescindible per al desenvolupament de la seva activitat.
Els cet i el salari mínim
El sou base dels treballadors d’un CET és el Salari Mínim Interprofessional (SMI). L’administració subvenciona el cost salarial de cada treballador per un import corresponent al 50% de l’SMI. La resta del sou la paga el CET, així com qualsevol complement. En aquest sentit, Godall destaca que “els CET tenen un problema amb la pujada de l’SMI”. “L’increment és positiu però si no els donen un finançament addicional, és molt complicat”, afirma. “No poden exigir més als seus treballadors i augmentar la productivitat. No tenen capacitat per generar més ingressos i poder pagar més als seus treballadors”, assegura, per la seva banda, Gemma Paüls, presidenta de la Coordinadora Capaç.
Des de l’entitat també posen de manifest la problemàtica associada a un altre servei per a persones amb discapacitat: el servei ocupacional d’inserció (SOI). Aquest recurs és una alternativa a la integració laboral d’aquelles persones amb discapacitat intel·lectual que, tot i que tenen aptituds laborals i productives, encara no es poden incorporar als centres especials de treball per manca de formació laboral o d’oferta de treball.
El SOI ofereix un ampli ventall d’activitats per potenciar i conservar les capacitats laborals i afavorir l’aprenentatge de mètodes de treball i l’adquisició d’hàbits laborals, per tal de facilitar, si és possible, la inserció en el món laboral. També ofereix activitats destinades a afavorir l’autonomia en el dia a dia, potenciant les capacitats personals.
“Teòricament, aquest és un servei pont, un servei temporal en què poden passar dues coses: que l’usuari adquireixi les capacitats suficients per poder anar a un CET o que no i que hagi de passar a un servei de teràpia ocupacional (STO). A la pràctica, però, hi ha usuaris que s’hi passen 10 o 15 anys”, explica Godall. “Aquí hi ha un problema ressupostari, ja que la Generalitat dona més ajuda econòmica per una persona que està al (STO) que per una que està al SOI”, denuncia el vocal de la Coordinadora Capaç. “Al final a molts usuaris d’un SOI se’ls acaba donant l’atenció pròpia d’un STO però sense els recursos necessaris”, afegeix.
I és que els usuaris d’un STO necessiten més suport. De fet, un servei de teràpia ocupacional és l’alternativa des de l’àmbit dels serveis socials a la integració de les persones amb discapacitat intel·lectual que no poden incorporar-se al sistema de treball ordinari, quan no poden assolir un nivell de productivitat suficient. Aquest servei té dues funcions principals: l’ocupació terapèutica, que inclou activitats orientades a assolir habilitats, hàbits i conductes relacionades amb el treball i l’entorn laboral; i l’ajustament personal i social, que inclou activitats relacionades amb l’habilitació personal i la millora de la relació amb l’entorn social.
Aquí també hi ha mancances. Des de la Coordinadora Capaç denuncien que els STO “tenen uns mòduls econòmics congelats des del 2008 i que les ràtios de monitors i professionals no s’ajusten a la realitat del seu dia a dia”. A més, les places estan congelades des de fa temps. “Les úniques places que s’obren són per la gent que surt de l’escola. Les persones que en un primer moment no van demanar entrar en un STO perquè no requerien un servei d’aquest tipus però amb el pas del temps sí que el necessiten es queden en llista d’espera”, diu Godall.
Centres de dia
Per a les persones amb discapacitat intel·lectual que tenen encara més dependència hi ha els centres de dia, un servei d’acolliment diürn per a persones que, a causa del seu grau de discapacitat intel·lectual, tenen una manca total d’independència personal i necessiten controls mèdics i periòdics i una atenció assistencial permanent. Aquests centres tenen cura dels aspectes sanitaris i rehabilitadors de les persones que hi assisteixen i vetllen perquè assoleixin el màxim grau d’autonomia personal i d’integració social possible dins de les seves limitacions.
A Terrassa, l’únic centre de dia és el de La Pineda. L’any 2009, quan van entrar en marxa les noves instal·lacions, es va passar de 12 a 18 places. Ara n’hi ha 24 i es preveu que s’ampliï la capacitat a 29. “Es necessiten més places de centre de dia però si es van creant en el mateix espai l’únic que aconseguim és una sobreocupació i una pèrdua de qualitat”, critiquen des de la Coordinadora Capaç.
“Al final és tot un problema pressupostari. Fa anys que no es destinen els diners que s’haurien de destinar als diversos serveis i molts d’ells estan col·lapsats”, asseguren des de l’associació. A més, “també hi ha un problema de model”. “El sistema és molt poc flexible i costa molt passar d’un tipus de servei a un altre, cosa que no hauria de ser així, ja que amb el pas del temps les persones envelleixen, perden capacitats i canvien les seves necessitats”, lamenten. “Cal demanar una revisió del grau de discapacitat i això pot tardar mesos, fins i tot anys”, diuen.
