Van sortir de l’estació d’autobusos de la rambleta del Pare Alegre cap a les set del matí i, si fa no fa tres hores després, pels volts de les 10, ja estaven al Coll d’Ares, a 1.513 metres d’altitud, a la comarca del Ripollès, amb un peu a França i un altre, a Catalunya, alçant la vista al cel. No pas perquè tinguessin por que plogués, ja que de fet el dia era molt clar i els bufava un vent favorable en direcció sud/sud-oest.
Precisament aquestes condicions meteorològiques van propiciar que els grups d’aligots vespers que per allà transitaven (va ser l’espècie que més es va deixar veure) volessin a una gran alçada i fossin més difícils de localitzar.
Així ho explica el blog del grup d’ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa (CET), ocellsceterrassa.wordpress.com, que dissabte 7 de setembre va muntar com fa cada any una sortida al Pirineu per tal d’observar la migració postnupcial que realitzen moltes espècies d’ocells. Sobretot, rapinyaires, com l’aligot vesper.
“Durant l’any hi ha dues migracions importants”, explica en Xavi Mañas, de 55 anys, veí del barri de Sant Pere i habitual de les excursions ornitològiques del CET. “D’una banda trobem la migració prenupcial, és a dir, aquella en què els ocells venen o van al lloc on crien i que sol donar-se a inicis de la primavera, i, d’altra banda, la postnupcial, que té lloc a finals d’agost, setembre o octubre, i en què els ocells ja han criat i s’agrupen per tornar a migrar”, assenyala.
“El principal motiu perquè les aus iniciïn aquest desplaçament és buscar menjar, i això coincideix amb el canvi de temps”, diu. “Les orenetes, per exemple, arriben a Europa a la primavera procedents de l’Àfrica subsahariana perquè saben que aquí comença la calor, i que és just a la primavera quan surten més insectes i, per tant, quan les orenetes troben menjar. Però, quan canvia el temps i ja fa més fred, d’insectes, ja no en trobaran tants i per tant han de marxar a zones més càlides”, comenta. Aquests dies que ja ha començat a refrescar i si ens hi fixem i tenim sort i paciència, podrem veure grups d’orenetes partint cap a latituds més càlides.
Mañas va ser una de les dotze persones que van participar a la sortida organitzada pel grup d’ornitologia del CET, creat l’any 2003 i que periòdicament planifica escapades, xerrades i censos relacionats amb un món, el de l’observació i l’estudi dels ocells, que cada vegada guanya més adeptes.
L’Enric Sanllehí, terrassenc de 49 anys (resident ara al Pont de Vilomara, al Bages), és un dels responsables del grup, i també va gaudir de l’excursió de dissabte. Cap al migdia, la ruta va continuar per la pista que va del poble d’Espinavell, a la vall de Camprodon, fins a Setcases per tal d’observar ocells que viuen a prats alpins i boscos de coníferes. Hi van guaitar espècies com el xoriguer, el còlit gris, la griva o el peculiar trencapinyes. Aquest últim és, en paraules d’en Xavi Mañas, “un ocell petit amb el bec tort i amb forma de pinça deformada, que rau als boscos de pi roig o negre i només s’alimenta dels pinyons de les pinyes d’aquests arbres”.
El recorregut de dissabte passat encara amagava una sorpresa més prop de Sant Pau de Segúries, encara al Ripollès, en forma de gaig blau, un ocell d’unes precioses tonalitats de l’esmentat color.
El grup d’ornitologia del CET planifica una sortida al mes. A la primavera s’allarga durant tot el dia, mentre que a l’hivern sol restringir-se al matí. El Cap de Creus; les valls d’Àneu i Cardós, al Pallars Sobirà; Sant Miquel del Fai, al Vallès Oriental, o el Delta del Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat, han estat algunes de les destinacions del grup el darrer any.
Però alguns dels itineraris que cobreixen ens queden encara més a la vora, ja que al Parc Natural de Sant Llorenç, a l’Anella Verda de Terrassa i al nucli urbà egarenc mateix s’oculten moltes més espècies d’aus de les imaginables.
“El parc de Vallparadís és un dels millors punts per observar ocells a Terrassa -explica Sanllehí. Se n’hi veuen de petits: el tallarol negre i de casquet, la cuereta blanca, la cuereta torrentera, el garrafó, el verdum, diverses espècies de mallerenga, com la carbonera, la blava, l’emplomallada…” L’expert concreta que un dia de primavera en què el grup camini pels volts de Terrassa, per l’Anella Verda, poden veure “30 o 40 espècies d’ocells diferents” i que “això sorprèn i dona una mostra de la biodiversitat que existeix a l’entorn de la ciutat”.
Torrebonica, els Plans de Can Bonvilar, els contorns de Can Roca, així com l’àrea dels Bellots, són, segons Sanllehí, bones zones per observar ocells.
Però a l’entramat central de carrers, jardins i places de Terrassa, al bell mig del nucli urbà, segurament sostinguts sobre la branca d’un arbre per les seves dues potetes i albirant la corrua de vianants, hi podríem entreveure pardals, garses, estornells, tudons, cueretes blanques, tòrtules turques, així com un rapinyaire, el xoriguer comú. Aquest és un ocell que no migra, sinó que es troba a Terrassa tot l’any.
Ballesters, falciots i orenetes són altres espècies que solen sobrevolar el cel de Terrassa, tot i que aquests només en l’època càlida de l’any, ja que marxen quan el termòmetre comença a baixar.
Tot sense oblidar que a un pas de la ciutat, al Parc Natural de Sant Llorenç, trobem ocells dels quals es fa un seguiment especial per saber-ne la presència/absència, com l’àliga quabarrada i la marcenca, l’aufrany o els astors. En aquests moments, de pas, a Sant Llorenç podem veure migradors com el mastegatatxes… I garrafons, verdums, pit-roigs…
“Al parc natural, però, hi ha molt bosc i això dificulta l’observació d’ocells. A les zones més baixes i obertes, segurament resulta més fàcil. Una espècie curiosa que s’hi pot copsar és el pela-roques, un ocell petit que viu als cims del Pirineu, però que a l’hivern baixa a muntanyes de menys alçada”, apunta Sanllehí.
Els prismàtics, un telescopi terrestre (per veure molt més de prop l’animal) i una guia d’ocells (per ajudar a identificar el nom de qui vola sobre els nostres caps) són alguns recursos imprescindibles de les observacions. “Et plantes en un punt estratègic i esperes que passin -diu Sanllehí. Llavors és qüestió de paciència… I també de sort.”
Hi ha qui hi afegeix un altre instrument a l’observació: la càmera de fotos. Com en Xavi Martínez, un veí de Ca n’Aurell de 53 anys que té com a afició captar imatges “macro” de fauna, ocells inclosos. De fet Martínez, quan pot, també fa sortides amb el grup d’ornitologia del CET. “D’aquest món m’atrau el simple fet que els ocells volen, la seva relació amb altres animals i amb el medi”, diu.
L’egarenc ha fotografiat ocells al Delta del Llobregat i a l’Empordà. Però si una imatge recorda especialment és la del trencalòs, un rapinyaire difícil de veure que va aconseguir immortalitzar a la serra de Boumort, al Pallars Jussà. //
