Va multiplicar per quatre el límit d’alcohol permès en la conducció quan la Policia Municipal li va fer la prova d’alcoholèmia. Conduïa un cotxe que s’havia estavellat contra una paperera i un aparcament per a bicicletes. I ha de pagar a l’Ajuntament 406,41 euros d’indemnització pels danys causats, a més dels 3.000 euros que haurà d’abonar de multa i dels vint-i-cinc mesos de privació del carnet.
L’accident va tenir lloc el 21 de juny de 2015, a les dues de la tarda, en la Maurina. L’acusat va perdre el control del turisme al carrer de Maria Auxiliadora i el vehicle es va encastar contra una paperera i un aparcament de bicicletes.
Van arribar agents de la Policia Municipal i van apreciar els símptomes d’embriaguesa: l’halitosi, els ulls i la pell enrogits, les suors, la loquacitat, l’exaltació i l’eufòria, la parla pastosa i repetitiva. Els guàrdies van instar el conductor a realitzar les proves d’alcoholèmia, que van confirmar les sospites. La primera prova va donar un resultat de 1,06 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat. La segona, el mateix. El conductor no va voler sotmetre’s a la prova de contrast sanguini.
Va ser condemnat a deu mesos de multa, amb una quota diària de 10 euros, i a vint-i-cinc mesos de privació del dret a conduir, com a autor d’un delicte de conducció sota els efectes de l’alcohol. Ell, com a responsable, i la seva companyia d’assegurances, havien d’abonar de manera directa 406,41 euros a l’Ajuntament de Terrassa pels danys ocasionats en l’accident. Se li va anar el cotxe perquè estava embriagat, perquè aquesta embriaguesa impedia un maneig segur del vehicle, perquè els seus reflexos estaven minvats.
No hi ha dilacions indegudes
Això diu la sentència del jutjat penal 1 de Terrassa que va condemnar el processat, i això confirma la sentència de l’Audiència Provincial que ha confirmat la primera resolució en desestimar el recurs d’apel·lació del conductor. La seva defensa va demanar la revocació parcial de la primera decisió judicial per apreciació de la circumstància atenuant de dilacions indegudes, pel fet que s’havia trigat molt de temps (tres anys i gairebé cinc mesos) a jutjar un cas senzill.
El tribunal, no obstant això, no considera excessiu el temps transcorregut, sinó adequat “als paràmetres estadístics de normalitat”. En aquest cas no hi ha hagut una demora inacceptable per interrupcions o dilacions injustificades.
