Com que els diumenges, el diari no treu edició en parlaré avui. L’Església catòlica festeja la Nativitat de la Mare de Déu: dia en què es compleixen nou mesos de la seva Immaculada Concepció. De totes elles, la Moreneta i la Mare de Déu de Núria (ambdues del segle XII) i la Mercè (del XIV) són les més antigues… Per molt que hi hagi qui vol fer-nos creure que el principat d’Astúries és més antic que el nostre (quan la Verge de Covadonga data del segle XVI).
Som al dia de les verges "trobades" (per algun animal o pastor) perquè s’havien perdut o foren amagades per protegir les imatges de la dominació musulmana. El llistat seria inacabable: Guadalupe, la Penya de França, Vallivana, Queralt, Meritxell, Núria, Puigcerver, la Roca, les Arenes, Urgell, Claustre, Tura, Lord, Montgrony, Sió, Pi, la Cinta, Turó, l’Alba, Gardeny, Camí, Arànzazu i un llarg etcètera.
Originàriament, la Moreneta també se celebrava el vuit de setembre. Va ésser localitzada, per uns pastors, l’any 880. Fins que, mil anys més tard (exactament, l’any 1881), en proclamar-la patrona del Principat, se li assignà la data del 27 d’abril. El color fosc del seu rostre té a veure amb haver estat allunyada de la llum solar. També a la pròpia transformació del vernís que li fou aplicat. Que ningú no oblidi que va ésser la primera a ésser coronada canònicament a tot Espanya… Mal que els pesi a molts malastrucs i malpensats.
Un bon nombre de les que he citat té el seu refugi o resguard en carenes centenàries i emblemàtiques de la nostra orografia. La força i rocam d’aquest sentiment té a veure -sens dubte- amb la magnitud i solidesa dels nostres cims. Amb versos de l’incommensurable Joan Maragall, "la veu d’aquestes muntanyes imponents que, sense dir res, retruny… Jo no sé lo que teniu que us estimi tant, muntanyes".
Les imatges vénen a ésser escultures de fusta policromada, d’estil típicament romànic. Presenten un hieratisme marcat i solen aparèixer assegudes, ben vestides i coronades, amb el Nen Jesús als genolls. Igual que al poeta, el silenci i bellesa d’aquests entorns naturals ens parlen d’una plenitud, sovint tan sols trencada pel xiuxiueig de l’aigua cristal·lina d’algun rierol. Des d’aquest encís, no hi ha equilibri possible sense maridar-se amb el bosc, la terra i l’arbreda. Per molts anys a totes les senyores que duen algun d’aquests noms tan bonics.
