De manera progressiva i accelerada, els darrers deu dies la ciutat ha quasi reprès el seu pols habitual. A mitja setmana de finals d’agost ja no es podia aparcar pel centre amb la comoditat de les dates anteriors, i els carrers -malgrat el tancament encara d’alguns establiments- tornaven a anar plens de gent atrafegada. Si no fos perquè encara no ha engegat l’activitat dels escolars, tot ja hauria entrat en la normalitat.
Tanmateix, encetem un període extraordinàriament obert en què pot passar de tot. Tenim damunt l’amenaça de l’alentiment de l’activitat econòmica, i potser d’un nou període de recessió. Hi ha la possibilitat -cada dia més probable- d’unes noves eleccions espanyoles, cosa que afegeix incertesa a la incertesa. Són dues circumstàncies no locals, però que poden condicionar molt la vida de cada dia de la ciutat. Més a prop, tenim l’agenda catalana, no menys enverinada. L’Onze de Setembre tornarà a ser un èxit de participació -desmentint els mals auguris interessats-, però no serà altra cosa que la porta a tota mena d’esdeveniments greus. Cal que es resolgui la qüestió de la representació al Parlament Europeu dels diputats electes ara a la presó o l’exili i cal esperar la sentència del Tribunal Suprem que farà esclatar una onada de protestes no violentes però d’enormes conseqüències, altrament dit d’un “tsunami” com s’anomena la campanya engegada aquesta setmana. I encara quedaran per a inicis de l’any vinent altres judicis no menys greus, com els que afecten l’anterior cúpula dels Mossos. Tot això, sense comptar amb la més que previsible continuïtat de la repressió política que acompanyarà l’escalada de tensió.
En l’àmbit local caldrà veure la posada en acció del nou govern local. Tant la resolució dels desafiaments que afecten la quotidianitat -la neteja, el civisme€- com els més estructurals -el model de ciutat, l’horitzó econòmic o els grans projectes urbanístics de futur- no han passat de la fase declarativa, de bones intencions, i ara caldrà veure la capacitat creativa, propositiva i, sobretot, l’executiva. I serà en aquest punt que es veurà si el govern de coalició funciona. No valdrà l’excusa de la novetat, perquè uns i altres han governat la ciutat i saben prou bé quin pa s’hi dona. Aviat coneixerem la consistència o no de l’invent electoralment reeixit de Tot per Terrassa, i de la seva relació amb ERC.
Però, més enllà de les circumstàncies externes i de les capacitats internes de govern, hi ha una ciutat viva que desborda totalment aquests límits. Quin és el futur de les empreses locals i fins a quin punt contribuiran a l’estabilitat i el benestar de la ciutat? Quines aportacions compten fer a la ciutat aquest curs 2019-2010 la Cecot, la Cambra de Comerç, Mútua, els sindicats locals, la Universitat Politècnica o el Diari de Terrassa, per dir només el nom d’algunes de les institucions més rellevants? Què passarà amb el comerç local, en les seves diverses expressions, sempre amb una ala arrossegant? Les entitats culturals superaran les seves crisis existencials i, sense haver d’esperar que els pressupostos públics els vinguin a salvar la pell, recuperaran el tremp i la iniciativa que la ciutat necessita?
No aniria gens malament tenir un quadre general que resumís els propòsits d’uns i altres, i a partir del qual s’establís un diàleg entre tots per coordinar-ne els objectius. No cal que coincideixin, és clar. Però és necessari que sumin.
