El juliol passat, l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) va publicar un estudi sobre els nivells de microplàstics al Delta de l’Ebre i va determinar que les aigües superficials del riu aboquen cada any 2.200 milions de microplàstics al Mediterrani. Una de les investigadores n’ha estat l’ambientòloga Laura Simón (Madrid, 1993).
Per què van triar el Delta de l’Ebre per a l’anàlisi?
Per les dimensions del riu. Vam agafar mostres de les platges del nord del delta, de les aigües més superficials del riu i dels sediments del llit de la llera.
Què hi van observar?
Vam confirmar que els rius són una de les principals fonts d’entrada al mar dels microplàstics. I també vam veure que la concentració de microplàstics a la llera del riu, entre els sediments que allà s’hi acumulaven, era entre tres i sis vegades més alta que a la platja. [Això s’explica per la falca salina, és a dir, per l’espai on just se separa l’aigua dolça i la salada i on la velocitat del riu baixa i així hi ha més temps de retenció dels sediments.]
I aquest fet què implica?
Doncs que els rius no només són una via principal d’entrada de microplàstics al mar, sinó també que n’acumulen a la llera, en faciliten la deposició en el llit fluvial.
Quin tipus de microplàstics s’hi van trobar?
En un 70 per cent eren fibres d’origen tèxtil, de la roba que usem i posem a la rentadora, que arriba al mar perquè les plantes de tractament d’aigües residuals no les eliminen al 100 per cent. La mateixa roba desprèn aquestes fibres en l’aire que nosaltres respirem.
Els microplàstics suposen més o menys problemes per als animals marins que els plàstics més grossos?
Els problemes acaben sent a grans trets els mateixos, perquè els plàstics grossos també acabaran fragmentant-se en microplàstics. A més, els plàstics grossos tenen els mateixos químics que els microplàstics i poden servir de transport per a espècies invasives. Mentre que un microplàstic pot acabar ingerit, per exemple, per una gamba. Estudis recents han vist que certs plàstics, en perdre alguns químics, produeixen una alteració hormonal als organismes que pot afectar el nombre de cries que tinguin. Pel que fa a la salut humana, no està provat quins efectes pot tenir tot plegat si acabem consumint aquests peixos.
És de suposar que, a zones amb més població, la concentració de microplàstics sigui encara més alta que al Delta de l’Ebre.
Nosaltres hem analitzat el Delta de l’Ebre en concret, però sí que hi ha estudis referents a la Xina, o sobre el riu Sena, a l’àrea de París, que han mostrat una concentració de microplàstics encara més elevada.
