Discutien. El conductor va escopir en la cara a un home de 74 anys. Va reprendre la marxa i va arrossegar amb el seu vehicle al vianant, a l’ancià, que va resultar ferit. I se li van trencar les ulleres. Allò va passar a l’octubre del 2012 al carrer del Nord i el conductor va ser identificat i acusat. Però ha estat absolt amb un argument tècnic. El seu delicte, si el va cometre, no va ser el que es va incloure en el procés.
Era migdia. El conductor i la víctima van discutir. I durant la disputa verbal, el conductor va escopir a l’ancià en la cara amb la intenció d’humiliar-lo, segons la Justícia.
L’home tenia un braç dins del vehicle, una furgoneta, però l’acusat va començar la marxa i va arrossegar la víctima, que va caure a terra i va ser copejada pel vehicle. La furgoneta va marxar. El ferit va sofrir abrasions i contusions, ferides contuses en el pòmul dret i hematomes en un ull i la mandíbula, entre altres lesions. Van haver de suturar-li les ferides i va necessitar 41 dies per a curar-se. Se li van trencar les ulleres, valorades en 680 euros.
El que va passar va ser això. El conductor va ser condemnat pel jutjat penal 2 de Terrassa a un any de presó per un delicte de lesions i a 120 euros de multa per una falta de vexacions injustes, per l’escopinada. No obstant això, la defensa de l’imputat va plantejar un recurs davant l’Audiència Provincial. I ha guanyat. El tribunal no rebat els fets provats, que dóna per acreditats fil per randa, però invoca jurisprudència per a donar la raó a la defensa del processament.
El principal motiu és la falta de dol, de voluntat de causar el mal que va provocar. De la sentència inicial es desprèn, segons el tribunal, que l’acusat coneixia que la víctima tenia ficat un braç en el vehicle i que “no va reduir la marxa ni va prendre precaucions per a evitar el menyscapte a la integritat física”. D’acord, i per això mateix “ha de descartar-se que l’acusat actués amb dol directe o eventual” respecte de la producció de les lesions.
les precaucions
El mer coneixement de la ubicació de la víctima no implica que l’imputat fos conscient de la probabilitat “al caire de la certesa” d’ocasionar les lesions. De fet, la sentència del jutjat terrassenc atribueix el resultat lesiu “a la falta d’adopció de precaucions” per a evitar el menyscapte. Per això hauria incorregut en una negligència. Però no se l’acusava d’això.
L’Audiència Provincial diu que l’acusat no va tenir la cura necessària, però no es dedueix que conegués “la probabilitat elevada” que el vianant resultés ferit. No va incórrer si més no en una conducta temerària, sinó, com a màxim, en un supòsit menys greu d’imprudència. En la sentència primera no es diu que el conductor reprengués la marxa de manera brusca o a velocitat excessiva, per la qual cosa cal pensar a favor seu que va arrencar a velocitat normal, “la qual cosa aparentment hagués permès que el subjecte passiu es retirés del vehicle”. En tot cas, “no comporta una infracció greu de la norma de cura”.
Quan es van cometre els fets, el Codi Penal castigava la imprudència greu i la lleu, però una llei de 2015 va introduir el concepte d’imprudència menys greu i va despenalitzar la lleu. I va cenyir els supòsits sancionables com a imprudència menys greu a una sèrie de lesions. Una altra reforma, de 2019, va ampliar l’àmbit de càstig. Però aquesta última reforma no estava vigent quan es van desenvolupar els fets, per la qual cosa resulta aplicable la llei intermèdia de 2015, més beneficiosa per al reu. A més, substituir la qualificació de lesions doloses per lesions per imprudència no és viable, entre d’altres raons perquè no estava contemplada en les conclusions de les parts.
S’imposa l’absolució pel delicte de lesions. I en què queda el gargall? En res: la falta de vexació injusta està despenalitzada.
