Quan l’any 1968 l’escriptor txec Milan Kundera va escriure aquesta novel·la poc s’imaginava que la seva reflexió sobre les febleses de les persones, en el cas del manuscrit concentrades en avatars sexuals i afectius, acabaria per ser 50 anys més tard d’una vigència extraordinària per analitzar com els éssers humans hem acabat sucumbint davant la pèrdua de baluards essencials per a la vida humana.
Una societat més vanitosa s’alça sense contemplacions lluny de situacions plantejades per al gaudi personal que sempre han ajudat a construir un món interior de vivències particulars que afavorien un model de societat més humanitzat, més pur, més honest. Ara tot és el lluïment personal, fatxenderia del tenir o més ben dit de l’ensenyar, del mostrar a tothom que jo tinc més i que la meva vida és una seqüència d’esdeveniments que sumats m’apropen a la felicitat falsejada.
Hem canviat la satisfacció del ser per la fanfàrria del disposar. Una propietat, un cotxe, un viatge, un sopar… no són apreciats en si mateixos si no tenim la repercussió social necessària. Ara ja no ens interessa només fruir de les coses, volem fer-ne publicitat perquè tothom ho sàpiga i si pot ser ho envegi, sanament clar.
Viatjar a la Polinèsia ha de ser una de les coses més extraordinàries per satisfer l’EGO, per poder plaure totes les sensacions que un lloc com aquest deu aportar als nostres sentits. I això hauria de ser suficient per tal de poder atendre els nostres anhels de conèixer món i de trobar-nos identificats amb la passió pròpia del viatge. Doncs no, a dia d’avui volem cridar als quatre vents o penjar-ho a "instagram" com d’espectacular, meravellosa i exuberant és la Polinèsia, si no ho fem sembla que el viatge i la mateixa Polinèsia no emanin tant encant.
Hi ha gent que fa de la seva existència un còmic social, en forma de vinyetes fotogràfiques va ensenyant a la resta dels mortals la grandària del llamàntol, la fondària dels gintònics o fins i tot la comoditat del sofà que acollirà un descans plaent. Aquesta actitud adolescent ha anat sumant adeptes amb la proliferació i mal ús de les xarxes socials i ha aconseguit fer de la vida de les persones un aparador mercantil d’altivesa, arrogància, petulància i fatuïtat d’una baixesa humana colossal.
Una persona, vull dir amb totes les lletres i tota la seva extensió conceptual, respon a uns cànons de senzillesa, discreció, humilitat i saber estar que defugen del mercadeig i la façana de les seves vides. Les espremen al màxim i ho fan des de la més estricta intimitat, sense perdre temps en manifestacions externes que els desviïn del seu objectiu principal i diria que únic, viure el moment sense temps per pensar en què diran els altres.
Ara quan d’aquí uns dies tornem de vacances, la pregunta protagonista serà on has estat? Perquè ja no interessa si has descansat, si has llegit o si has fet esport, no. Ara per poder situar-te en un lloc privilegiat del rànquing has d’haver viatjat. Els que agafen l’avió han fet unes vacances extres, els que han anat en cotxe, mèdium, i els que no s’han mogut de casa directament no han fet vacances.
No m’agrada la societat en què ens hem convertit, friso per una escena a on cadascú visqui volent ser ell mateix, independentment de les opinions dels altres, mantenint una estabilitat col·lectiva equànime, per viure en convivència, per compartir allò que ens fa espècie i per ajudar-nos en allò que ens convé millorar. Un entorn en què la gent busqui més la seva felicitat dins seu i no pas en l’exposició exterior.
Aspiro a fer més suportable la lleugeresa de l’ésser humà, enfortint-la.