Hi ha gent que denota poc criteri. Mai no llegeix un sol llibre. Així, valoro molt positivament l’estiu perquè em permet dedicar més hores a aquesta tasca tan saludable i necessària. Avui, crec haver fer la troballa d’un llibre de gran vàlua. És de la filòsofa Marina Garcés i duu per títol el que he triat per encapçalar aquesta columna. El configura l’entrevista a vint personatges de calat.
No hi ha cap línia supèrflua en tot el contingut. Un conjunt de reflexions amb criteri positiu. Ficant la cullerada a la manera d’actuació de tots aquests "predicadors de mercadal" que surten a tots els mitjans de comunicació, dia rere dia. Sobretot polítics que mai no diuen res amb cara i ulls. Xerrameques!
Per a ella, són dues les qüestions cabdals a plantejar-se: què està passant i què estem fent. A partir d’ací, fa un empoderament a les humanitats i les proposa com a eina necessàriament imprescindible per transformar el món. Llavors, recull la reflexió concreta de vint personalitats del nostre món. Cap d’elles no surt als mass-media ni forma part del "circ mediàtic"… N’hi ha per sucar-hi pa!
En David Casassas advoca per recuperar el dret a ésser amos de la pròpia vida, projectant-hi el nostre pensament. De fet les humanitats són el que ens fa comprendre el que va més enllà del nostre abast.
Paral·lelament, Albert Lladó defensa com un dels grans reptes socials de la societat actual lluitar contra l’acceleració constant. Una xacra que pretén inculcar-nos una visió totalitzadora i global del que entenem per actualitat. El valor d’unes humanitats en trànsit no tan sols ha de defugir la deriva absolutista que ho vol convertir tot en guanys. Alhora -segons el criteri de na Joana Masó- ha d’ésser capaç de rebutjar el dictat global d’aquesta tesi per renunciar políticament a situar-nos fora de les baules de la cadena.
Desxifrant bé la història, ens alliçona d’encerts i errors fets pels nostres avant-passats. No ens serveix gens sentir homilies reiteratives de gent com els Casado, Iceta, Rivera, Rahola, Torra, Iglesias, Benach, Garzón, Torrent, Sabrià, Eduard Pujol, etcètera. Cansen més que el plom. La seva incontinència verbal és pura autoexhibició diària, guiada per la cúpula dels seus partits… La Marina sí que val la pena de seguir.
Un tresor de gran fondària.