La Conspiració dels Iguals va ser un fracassat moviment revolucionari que va tenir lloc el 1796 durant la Revolució Francesa i que va estar encapçalat per François Babeuf. Es considera com un dels antecedents del comunisme. Pretenia enderrocar el Directori per instaurar un règim que garantís la «igualtat perfecta". La «igualtat perfecta» no era limitar la propietat, com proposaven altres revolucionaris, sinó suprimir-la i establir «la comunitat de béns i de treballs». En una carta del 28 de juliol de 1795, Babeuf va precisar el «gran objectiu fraternal» com «la prosperitat comuna», «que totes les necessitats siguin satisfetes, i on ningú pateixi ni misèria ni fatiga». Es referia a un "comunisme de la distribució i del consum» perquè no parla de l’organització col·lectiva de la feina, encara que la propietat col·lectiva és l’única reconeguda Babeuf deia que l’únic mitjà d’arribar-hi -a la igualtat de fet- és establir l’administració comuna; suprimir la propietat particular; dedicar cada home al talent i a l’activitat que coneix; obligar-lo a dipositar el seu producte en espècie al magatzem comú, i establir una senzilla administració de distribució, una administració dels queviures, la qual, tenint registrats tots els individus i totes les coses, distribuirà aquestes últimes amb la més escrupolosa igualtat i les lliurarà al domicili de cada ciutadà.
En el seu manifest apareixen articles interessants, per ser l’any 1795. Art. 1. La naturalesa ha donat a cada home igual dret al gaudi de tots els béns. Art. 4. Els treballs i els plaers han de ser comuns. Art. 5. Hi ha opressió quan un s’esgota en el treball i li manca de tot, mentre un altre neda en l’abundància sense fer res […]. Art. 7. En una societat real no ha d’haver-hi rics ni pobres (…És interessant veure els paral·lelismes d’aquest manifest que volia construir un nou Estat, des de baix, amb la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948), per exemple. El més trist és que els dos documents, "El manifest pels iguals" i la Declaració Universal dels DDHH, han quedat en paper mullat. El somni de Babeuf i el seu objectiu "igualitarista" va durar molt poc.
El judici contra Babeuf i els seus companys va començar el 20 de febrer de 1797. Van ser sentenciats a mort i Babeuf i el seu company, Darthé, van ser portats al cadafal sagnant perquè havien intentat suïcidar-se poc abans de l’execució. Sé que per haver-me atrevit a recordar aquesta fase, poc coneguda de la història, em poden acusar de tot, i fins i tot llançar-me per sobre, per tal de "desqualificar-me", els missatges "tendenciosos" i retòrics, impulsats pel mateix sistema, que el "comunisme" ja ha fracassat i no és més que una "ficció" impossible (que l’únic que ha aconseguit és castigar molta gent a patir insuportables i cruels dictadures ), obviant l’anàlisi històrico-científica que ens diu que el "comunisme" o qualsevol doctrina propera com el "socialisme" encara no han vist la llum en aquest món, malauradament, després de tants segles d’història i que, per tant, han estat l’autoritarisme, l’egoisme i la febre de poder de l’ésser humà que ho han malmès tot.
El que ens intentava explicar el revolucionari Babeuf al segle XVIII era simplement la doctrina de l’"igualitarisme", que no és més que un conjunt de teories de tipus ètic i polític que consideren que la igualtat és millor o justa. En un sentit ètic l’"igualitarisme" o igualtat es refereix a imparcialitat i no discriminació, a considerar els interessos de tots per igual.
En un sentit polític, "l’igualitarisme" és una doctrina que sosté que tots els éssers humans han de ser tractats com a iguals socialment -igualtat davant la llei, igualtat d’oportunitats i igualtat de resultats-, amb els mateixos drets polítics, econòmics, socials i civils. Llavors amb què ens hem de quedar? Seguim suportant la hipocresia d’un sistema que s’alimenta precisament de la "no igualtat", de la desigualtat permanent, de la NO EQUITAT, de la DISCRIMINACIÓ, per cert, cada cop més estesa, del no repartiment de la riquesa i sí de la caritat "pseudocristiana" de les "maratons", les cistelles i recaptes, de la classificació de l’ésser humà en diferents categories, persones de primera, de segona, de tercera, de quarta; saben que si has nascut amb l’estigma d’una categoria baixa pots morir, per exemple, de forma indigna, ofegat al mar Mediterrani, de la precarització del treball (tenim treballadors i treballadores pobres), que seguim incorporant en el nostre paisatge urbà escenes de gent furgant a les nostres deixalles de consumidors i consumidores encegats pel sistema?
I realment ens creiem que tot això pot canviar a partir d’un sistema democràtico-liberal, on l’únic poder que pot tenir el poble són unes institucions que no pot controlar, o uns partits polítics o grups de pressió i poder que es dediquen a especular diàriament, per poder accedir a un poder, que no garanteix res?.. D’una GRAN MENTIDA? I què hem de fer? Doncs ho deixo per a propers articles, perquè no és senzill, però, de moment, estaria bé que reflexionéssim seriosament, que no oblidéssim la història i el que ens ensenya, i sobretot que demà mateix ens llevéssim una mica més IGUALITARIS, o sigui més HUMANS.
