Emili Alberich ha estat el cap de gabinet de l’exconseller Josep Rull i cap del gabinet de presidència i de relacions institucionals del Port de Barcelona fins que el 30 de novembre de 2018 va patir un ictus. Amb 43 anys, va haver de deixar bruscament la primera línia de la política per concentrar les seves forces en recuperar la funcionalitat del seu cervell. Vuit mesos després d’aquell ensurt ha tornat a la feina i ha volgut explicar la seva experiència. “L’ictus és ara també cosa de joves”, diu. Alberich demana que els mitjans no frivolitzin sobre la malaltia i anuncia una fundació per acompanyar malalts i família “per assegurar una rehabilitació efectiva”.
¿Què et va fer pensar que alguna cosa no anava bé?
Durant una setmana vaig tenir un mal de cap més fort del normal, però res escandalós. Vaig anar dos cops al metge i no em va veure res anormal per què sense un TAC o una ressonància un ictus no es detecta. El divendres 30 de novembre de 2018 vaig tornar en cotxe de la feina i en arribar a casa vaig començar a rebre trucades dels amics. Ni jo els entenia, ni ells entenien què els deia.
L’entorn personal va ser clau doncs per detectar el problema.
Absolutament. Els amics de seguida van veure que no estava bé i van muntar una mena de dispositiu. Meritxell Lluís va comprovar primer que era a casa i després van trucar als meus pares. Jo no recordo massa quan van arribar. M’han explicat que ells em veien bé, però jo ja no era jo, perquè no els coneixia i deia coses inconnexes. L’Emili ja no hi era.
Què van fer?
De seguida em van portar a urgències. Gairebé no ho recordo, però sé que a Mútua van activar el Codi Ictus i els va costar diagnosticar-me’l. Quan em van fer un TAC és quan van veure el cervell inflamat i que tenia un ictus poc freqüent.
Quin?
En el meu cas va ser un ictus isquèmic i hemorràgic. Tenia una obturació de la vena per coàgul i a més s’havia trencat produint una hemorràgia. Vaig estar a punt de morir perquè el sagnat no remetia, augmentava malgrat la medicació.
Què van fer?
Van decidir derivar-me a l’Hospital Clínic, on van decidir no medicar-me i esperar que el coàgul es dissolgués de manera espontània i que el sagnat desaparegués. Per sort va sortir bé. Al cap de tres dies van començar a donar-me la medicació i el cos ja responia.
Va ser conscient del que passava?
Haig de dir que jo ni sospitava que tenia un ictus. Vaig pensar que em moriria d’un atac de cor per l’estrès. De fet, la meva por era morir-me d’un infart. Però la realitat era una altra. Havia perdut la capacitat d’expressar-me. Els metges em preguntaven pel botó de la seva bata i jo ho sabia, però era incapaç de dir-ho. No em sortia de cap manera….Tenia una afectació nominal. Caminava, parlava, però no sabia trobar les paraules. Confonia els noms dels amics, als metges els deia professors…
En aquell moment era conscient de la limitació?
Perfectament. Ningú et vol dir que t’equivoques per no preocupar-te més, però tu ho veus. És quan comences amb els exercicis sobre el paper i no identifiques els dibuixos quan te n’adones que això va en serio, que hauria de treballar dur per recuperar-me, si és que ho arribava a aconseguir mai.
En quines circumstàncies surt de l’hospital?
Vaig passar quatre mesos amb mal de cap i marejos perquè el cervell encara estava inflamat i necessitava temps. Caminava 5 minuts i em cansava. Si parlava més de 2 minuts, el cap em feia molt de mal. De fet, aquesta ha estat la meva realitat fins fa tres mesos.
Quin paper hi ha jugat la rehabilitació a la seva recuperació?
Des del primer moment vaig tenir clar que sol no podria sortir-me’n. Que necessitava professionals per recuperar-me i vaig anar a AVAN, on el primer moment va ser molt dur. Jo era una persona activa. La meva feina era gestionar l’agenda del conseller Josep Rull, parlar amb molta gent, fer reunions, planificar. No necessitava apuntar-me les cites, les recordava! De cop veus que el teu cervell no funciona i que potser no tornaràs a ser mai més el que eres.
Com lluita contra aquesta por?
El primer que tens és pànic a què et torni a passar i després a què la teva vida no torni a ser la mateixa. De fet, jo sortia al carrer i com tenia bon aspecte la gent deia: ‘l’Emili està bé’. I l’Emili no estava bé, de fet no ho estic encara. Jo ara estic recuperat al 90%.
Però el cervell es cura, doncs?
A les meves radiografies una part del cervell encara em surt morta, inactiva. El cervell és intel·ligent i ell mateix busca la manera de recuperar el que has perdut. Tu l’has d’ajudar amb la rehabilitació, que és molt important. És el que estic fent. Hi ha molta gent que surt amb poca afectació i no treballa la recuperació, cosa que és vital.
Vostè al cap de vuit mesos ha tornat a treballar. La recuperació ha estat espectacular.
M’ho diuen els metges, però hi ha molta feina amb les professionals d’AVAN i amb la neuropsicòloga, que t’apressa i et posa deures perquè et recuperis també anímicament, perquè recuperis la confiança en la recuperació.
Hi ha un Emili Alberich diferent després de l’ictus?
És dur el que diré, però m’ha anat bé tenir l’ictus. M’ha anat bé per a reconstruir-me com a persona, per saber què és allò realment important i què no ho és, entendre que ens passen coses meravelloses i pensar que no tot el que passa al voltant va contra tu. En política de vegades penses que tot són guerres i no és així. També m’hi he adonat de la importància dels pares i dels amics.
L’ictus el va afectar en plena vaga de fam dels presos. Com ho encaixa Josep Rull?
A ell li van explicar que estava molt malament, i va patir molt. El Josep va arribar a pensar que jo havia patit l’ictus preocupat per la seva vaga de fam, quan això no tenia res a veure. Per això quan vaig poder sortir de l’hospital una de les primeres coses que vaig fer va ser anar-lo a veure.
En general, les persones mai pensem que patirem un ictus i menys amb 40 o 50 anys. Vostè l’ha patit amb 43 anys.
Tothom pot tenir un ictus. Jo em feia un controls anuals i mai havia sortit res. El preocupant és que ara comença a passar a gent jove, i hi ha gent que han tingut ictus i dues setmanes després treballa. És el cas d’un presentador de Telecinco que en tres setmanes estava fent un directe. És una frivolitat llençar aquest missatge. Insisteixo, no es pot frivolitzar.
Al juliol ha tornat a la feina al Port de Barcelona. Com ha anat?
Tinc la sort que treballo amb bona gent. Portava 6 mesos com a cap de gabinet quan vaig tenir l’ictus. Ara m’he reincorporat al gabinet de presidència, on el treball forma part de la teràpia. De fet, he d’agrair molt a la presidenta Mercè Conesa i als meus companys la seva actitud. En paral·lel tinc el projecte d’una fundació.
En què consisteix?
Vull treballar el post ictus perquè està mal enfocat. La prevenció és bona i als hospitals la feina és increïble, cosa que no sempre valorem. A centres com AVAN fan que tornis a ser tu, però en el meu cas ha estat així perquè jo vaig anar-hi. Quan surts de l’hospital et diuen que et trucaran d’un centre per a la rehabilitació, però de vegades no et truquen, i aquests primers dies i mesos són molt importants per a la recuperació. La fundació farà l’acompanyament al malalt i a la família per afrontar una rehabilitació realment efectiva. Perquè molta gent arriba tard, es tanca a casa amb resignació o pensa que ja els passarà, quan la realitat és que sol no te’n surts. Jo encara no ho he aconseguit del tot i continuo treballant.
