President del Centre Excursionista des de finals del mes de març passat, Xavi Busom Masjoan, terrassenc de 49 anys i cap d’obra de professió, lidera una junta directiva que s’ha proposat renovar i rejovenir l’entitat.
Per quins motius ha acabat sent el president del Centre?
Fa cinc anys era el director tècnic del Centre i treballava allà i després vaig plegar. Amb un grup de gent vèiem que les entitats excursionistes han de fer un canvi perquè s’estan apagant i l’associacionisme s’està perdent. Ara si la gent vol fer esquí de muntanya, busca un grup per internet i no li cal anar a un centre. Per tant, o els centres excursionistes fan un canvi o cada vegada s’aniran apagant. La mitjana d’edat del Centre és de 57 anys i no va pujant gent jove. El que volem amb la junta és fer coses noves, renovar i rejovenir el Centre.
En el seu projecte o ideari tractaven diferents temes a arreglar i, un d’ells era el de potenciar la seu.
La seu, per la nostra manera de pensar, és massa elitista i poc funcional. La nostra idea és que estigui ple de nens i que n’entrin molts. Ha de ser una mica funcional en el qual puguin jugar. Fem un casal però no és un espai per fer-ne un. Volem una seu més participativa i que no sigui tan apagada. Volem ampliar el rocòdrom i el bar. Quan la gent entra no sembla que entri a un centre excursionista. Volem ampliar físicament la seu i potenciar que sigui un motor d’expansió de l’entitat.
ambé es proposen al seu Ideari donar veu al soci.
El Centre té uns 2.000 socis, dels quals, actius, en són uns 300 o 440, creiem. La majoria paga la quota però no es passa pel Centre. Hem d’intentar que aquests s’integrin més i que puguin participar més.
També apostaven per donar resposta a la pregunta: Perquè paguem la quota?
És una pregunta una mica referent. Si ets soci, per exemple, del Club Natació Terrassa, saps que tens uns serveis. Al Centre, sí que hi ha gent que no fa muntanya i té com un servei de guiatge, però és una minoria. Es paguen 90 euros a l’any, que no és cap bestiesa, però el que volem és que es transformi en una entitat d’utilitat pública i que integri. Ara el Centre és una mica elitista, i volem que s’obri als barris i que puguin venir nens amb dificultats socials, perquè la muntanya, entenem, que és un motor d’integració.
El que no hi va o el que no participa és el que es fa la pregunta?
Amb la crisi econòmica molta gent s’ho ha preguntat i molts segueixen per romanticisme o perquè fa molts anys que ho són. Però si saps que, amb aquests diners, estàs donant suport a una iniciativa important, potser tens un altre motiu per pagar la quota. És un problema recurrent, no és només del Centre Excursionista de Terrassa, el tenen la major part d’entitats excursionistes de Catalunya.
Considera que està en crisi l’associacionisme?
Sí, està en crisi tot plegat, però a la muntanya potser més. Abans, si passava un accident, no hi havia aquesta mentalitat de denunciar-ho tot. Ara, s’és més caut perquè saps que si portes un nen o algú i et passa alguna cosa a la muntanya, et pot caure una demanda. I, cada vegada, la gent és més reticent a organitzar aquestes activitats. Si estan ben fetes, no hi ha d’haver cap problema però la societat cada vegada és més individualista i l’associacionisme s’està perdent. Ara tot és més fred i tot es fa a través de les xarxes socials, però tot es pot tornar a recuperar.
La seva junta, al seu projecte, aposta per les xarxes socials.
No volem anar a contracorrent perquè les xarxes socials ajuden molt i és una manera de captar a la gent i ensenyar el que es fa perquè la gent pugui entrar al Centre. Però no que només es quedin a les xarxes socials. S’han de dinamitzar molt com a difusió però perquè la gent vingui al Centre a fer activitats.
Quant a la gestió econòmica s’han proposat disposar de més recursos per poder realitzar més activitats.
La major entrada de diners és el mes de gener, que és quan es paguen les quotes anuals i hi ha una sèrie d’activitats que generen diners. Però també hi ha moltes despeses. Per exemple, hi ha una hipoteca i hi ha personal contractat. La forma de captar més recursos és captar més socis, però també l’ampliació del rocòdrom o del bar, que pot ser un punt d’unió. La despesa s’ha de vigilar molt. L’entitat és viable amb el que hi ha ara, però no pots fer gaires inversions i no és qüestió d’hipotecar-se més.
Un dels seus grans reptes és obrir el Centre als barris i també a la gent amb capacitats diverses.
És un dels punts claus i una de les àrees és integració social i, personalment, és la més potent. Amb el dèficit de nens que no poden anar a esplais, el Centre els ha de poder absorbir el màxim de nens que pugui, amb casals i esplais que volem fer i que no sigui només per la gent del centre de Terrassa, i que la gent de les barriades puguin accedir. La muntanya aporta uns valors i pot ajudar a integrar a la gent.
També volen potenciar la història del Centre.
El Centre té 110 anys però passa una mica desapercebut, quan té un potencial cultural importantíssim. De fet, tenim un fons de fotografia molt important i tot això està guardat als armaris. Tenim un projecte amb l’Arxiu Tobella per ajuntar els nostres potencials i els nostres esforços i tot el treball que s’ha fet aquests 110 anys es puguin obrir a la ciutat i ser un centre de cultura.
Tenen algun objectiu més?
També volem que sigui un centre potent de formació de muntanya. I que sigui un referent en coneixements de muntanya, en crear vies, en crear escola, en crear les tècniques de la muntanya i que la gent vulgui venir aquí perquè sap que constantment té formació de muntanya, de medicina, de fotografia i de molts altres àmbits. El Centre té moltes seccions i volem que totes divulguin el que fan.
La societat tal com està fa que hi hagi més desafecció per conèixer l’entorn natural? Ho noten?
Sí. És una incongruència i es veu els diumenges a la Mola a la primavera, perquè la gent vol anar al medi, però veu poca necessitat d’estar a un centre excursionista. Volem potenciar que els nens vagin a la muntanya i que pugin amb aquests valors. A vegades hi ha massa proteccionisme que no és culpa dels nens, és dels pares, que els hi donen la tauleta perquè no molestin i evita que s’integrin a la muntanya.
