Camaron de la Isla ens mira tot entrant a l’estudi de tatuatge que Julián López Romero té des de fa anys al barri de Sant Pere Nord. Amb una barba de pocs dies, la seva mirada profunda i brillant, les faccions úniques del rostre amb les seves arrugues i fins i tot les empremtes del tabac. Ho fa des del retrat del mític “cantaor” flamenc que és l’última obra d’aquest artista terrassenc. “Tres mesos de feina, quatre hores cada dia, des de les sis del matí -em llevo d’hora- fins a les nou o quarts de deu que començo a tatuar”, li ha suposat. “Per treballar amb fusta i soldador, has de tenir molta paciència.”
Potser per això, López Romero, terrassenc del 1969, “l’alquimista del foc”, com li agrada subtitular-se, és l’únic artista conegut que no treball amb cap altre utensili que no sigui un bufador. “Quan començava, hi posava una mica de pintura blanca. Però ara vull que les meves obres només siguin foc i fusta.”
Com se li va ocórrer que només amb el soldador es podia fer art?
Sempre he estat autodidacte. Ningú m’ha ensenyat pintura ni dibuix, que de petit era l’única assignatura en què treia excel·lent, i allò al que sempre m’he dedicat. Viure de l’art és molt difícil, així que vaig començar amb els tatuatges. Tantejant amb el pirogravat, i veient que em costava molt fer formats grans, vaig decidir comprar-me un soldador i fer proves sobre taules de skate. I fa cinc anys que estic investigant, perfeccionant la tècnica i l’evolució m’ha portat fins aquí.
És a dir, a uns retrats fets només amb bufador sobre fusta que tenen cert regust d’art primitiu, i també un aire un pèl… espiritual?
Místic, sí. Sempre és així quan fas les coses amb passió i amor, com jo les faig. Tu pots veure fotografies de les persones, però molta gent em diu que quan miren els ulls i els rostres dels meus retrats, hi veuen alguna cosa més, que no saben explicar, i que és la bellesa del quadre. També podria fer paisatge, però no el veig tan meu. Allò que m’agrada és extreure l’essència d’un rostre.
Persones retratades quasi sempre en primeríssims plans, que fins i tot deixen fora parts de la cara.
Sí. És la manera que es vegi l’expressivitat del rostre, que es vegi l’ànima de la persona, per entendre’ns. Allò que t’impacta, que impressiona, és veure les arrugues, la brillantor dels ulls. El meu estil és una mena d’hiperrealisme fet amb foc. I si ja l’hiperrealisme és difícil, doncs amb foc i bufador molt més.
Com és el procés d’elaboració de les seves obres?
Sempre em baso amb fotografies de bona resolució (podria fer-ho al natural, però perdria precisió). Marco una mica de dibuix a la fusta, i amb el soldador vaig cremant-la, segons la intensitat que busqui. Cal dir que, amb la pintura, si vols fer-li a algú un pèl blanc, li poses pintura blanca damunt de la negra. Aquí el blanc és el color de la fusta ( haig de saber deixar l’espai), i el negre el faig cremant-la. Jo no em puc equivocar ni en un mil·límetre.
Quin tipus de soldadors fa servir?
De cuina, convencionals, i uns que són molt petits. Després, em faig els meus invents per tal que la flama surti d’una manera o d’una altra. Quan he de fer algun detall molt petit sí que utilitzo el pirogravat, però si el puc evitar, millor.
La fusta ha de ser especial?
No. Cal dir que la dificultat de treballar amb la fusta són les vetes. Abans de començar una obra has d’estudiar bé la fusta sobre la qual la faràs, on posaràs els ulls de la persona, que no hi hagi un nus que pugui afectar el rostre. Primer feia servir fusta de pi, però té molts nusos i has de mirar molt bé on et cauran. Ara treballo més amb la de bedoll, que no en té tants i és més fina.
I cada tros de fusta és únic, oi?
Sí. Per tant, cada quadre meu és irrepetible. Seria impossible falsificar-ne un, perquè allò que li dóna la tonalitat és la veta de la fusta, que és sempre diferent. És com si diguéssim l’empremta dactilar del quadre. Ni jo mateix, encara que volgués, podria fer-ne dos d’iguals.
Ha fet retrats d’alguns personatges famosos. Com ha estat?
El primer va ser Lorenzo Quinn. Vaig parlar-hi i va ser com un intercanvi: li regalava el quadre a canvi d’un cop de mà en la promoció. Després, els del maquillador David Davies i el chef Alberto Chicote. Amb Chicote vaig contactar mitjançant el seu Instagram (és dels pocs famosos que el gestiona personalment) i vaig acabar fent-li el retrat i portant-li jo a Madrid, i li va agradar tant que va decidir posar-lo al seu restaurant de Puerta del Sol.
Al seu estudi s’hi poden veure ara dos retrats de futbolistes, Xavi Hernández i Cristiano Ronaldo.
El de Xavi Hernández l’hi vaig fer com un regal, perquè és terrassenc i l’admiro com a jugador. Però quan el vaig tenir acabar s’en va anar a Qatar. He contactat amb el pare, i espero tenir l’oportunitat de donar-li. El de Ronaldo el vaig fer després, i aquí el tinc per si algú el vol comprar. Ara he contactat amb Richy Castellanos, que organitza molts esdeveniments amb famosos, i estic en espera de què em faciliti fer-li un retrat a l’Alejandro Sanz. També tinc acabat el del príncep de Dubai, Fazza III, el més gran que mai he fet, de 2,5 per dos metres, i vull fer-li arribar. A Dubai se li dóna molta importància a l’art. La meva intenció ara és entrat al mercat artístic dels Emirats Àrabs. Conec un marxant d’art que hi viu. Per recollir primer s’ha de sembrar.
Li agradaria deixar els tatuatges per… ei, com defineix o s’anomena la seva tècnica artística?
La gent ho reconeix com a pirogravat, però no ho és. Jo li dic “fustes cremades”. I de retrats ben fets en pirogravat, si mires per internet no en trobaràs més que dits hi ha en dues mans. I de les mides que jo faig (i encara m’agradaria fer-ne de més grans, de deu metres, per la qual cosa necessito un taller nou), cap. Mai deixaria els tatuatges, però sí que m’agradaria que la fusta cremada fos la meva feina principal.
I si arriba a aquest “alquimista del foc” de Sant Pere Nord arriba a ser reconegut internacionalment?
El meu objectiu final seria crear una fundació per poder ajudar a la gent, que és el que més m’agrada, realment. Ja ho faig cada anys per Nadal, en què col·laboro amb el col·legi Fàtima, fent tatuatges per a nens amb càncer o leucèmia. Si el meu art amb bufador i fusta va a més i té èxit, m’agradaria expandir aquesta solidaritat.
