Abans que es faci fosc de Hattie Naylor comença amb una nena que vol travessar el sol, d’alguna manera anticipa aquest viatge cap a l’ obscuritat que inicia Anna, la protagonista d’aquest monòleg, interpretat per Miriam Iscla i dirigit per Pe Pla. L’obra oscil·la entre la innocència d’una nena, Maria, molt imaginativa que pensa que quan plou els núvols pixen i una mare tossuda que s’aferra a la relació amb la seva filla i la passió per la seva feina davant la malaltia.
Les històries de la dramaturga Hattie Naylor són senzilles i boniques, alhora que punyents, un punt de tristesa per mostrar la fragilitat humana, de vegades no pensem en les castàstrofes que ens esperen a cada cantonada: mort, malaltia, incomprensió o soledat.
Com passava a l’ obra més coneguda de dramaturga Ivan i els gossos, l’obra es mou entre el realisme brut d’escriptors nordamericans de contes com Raymond Carver i un conte tradicional infantil. L’actriu Miriam Iscla i el director de Abans que és faci fosc, Pep Pla, han treballat junts en el contingut de la peça, elaborant una obra plena de veritat i fragilitat, pensant cada petit detall. En la funció l’actriu ofereix tot un tour de force per interpretar una dona que a poc a poc es va sofrint els efectes de la retinosi pigmentària.
La malaltia apareix de manera silenciosa i lenta, la pèrdua progressiva del camp visual, porta a la protagonista a tenir una visió com si entrés en un túnel i això l’obliga ha deixar de fer les coses que feia quan tenia una visió completa com conduir o treballar. La malaltia és de caràcter hereditari, encara que en la família de la protagonista és la primera que la té. La protagonista comença a notar les dificultuades quan juga amb la seva filla, quan va al carrer, quan va a treballar. A poc a poc necessitarà ajuda dels altres, al principi és reticent i es mostra tossuda, però poc a poc la realitat s’imposa.
S’aferra a la família i la filla davant de la mirada en la nit fosca que l´atrapa lentament com una boria baixa. Hi ha un correlat objectiu entre els estels, un punt de llum, i la malaltia. La protagonista va perdent la visió a poc a poc des de fora cap a dins, fins a tenir un punt de llum, com un estel en la mirada. L’acceptació de la realitat per part de la protagonista és un camí dolorós i aspre amb un final que compensa tot l’esforç al ritme de Booker T & the M G´s-Green Onions.
El disseny de l’escenografia de Xavi Erra, el disseny de llums de Joana Serra, l’ espai sonor de Toni Ubach i el disseny de vídeo de Vicenç Vilaplana ajuden l’espectador a situar-se en una dona entregada al seu treball i la seva filla. Abans que és faci fosc es converteix així en una fascinant reflexió sobre la fragilitat humana i la capacitat de l’ésser humà en adaptar-se a les situacions adverses.
El treball de Pep Pla i el de Miriam Iscla a la sala d’assaig del Teatre Principal de Terrassa ha donat els seus fruits i després de passar pel Teatre Alegria i pel Teatre Lliure li queda un llarg recorregut perquè un monòleg com aquest amb aquesta intensitat sempre recompensa els espectadors, estimulant la nostra intel·ligència i empatitzant amb aquest examen sobre la fragilitat de la vida.
