Deu anys després de la seva última participació en la final d’un Campionat del Món, la selecció espanyola masculina va jugar el partit pel títol aquest dissabte a Corea del Sud. Va perdre per 5 a 10 contra Itàlia en un partit en el qual els transalpins es van mostrar superiors en tot moment, però que no entela el gran èxit d’un equip que ha tornat a l’elit mundial després d’un llarg recorregut pel desert. Després del subcampionat europeu de l’any passat, aquesta plata mundialista confirma el brillant present i l’esperançador futur d’una selecció que s’ha assegurat la classificació per als Jocs Olímpics de Tòquio.
Si fa deu anys, a Roma, el waterpolo terrassenc va estar representat en la final del Campionat del Món per Iván Pérez i Iván Gallego, en aquesta oportunitat la delegació local va comptar amb dos protagonistes de primer nivell: el jugador egarenc del Barceloneta Álvaro Granados i el madrileny del CN Terrassa Alberto Barroso.
La final va premiar un excepcional torneig de la selecció que dirigeix David Martín. Però no es va correspondre amb la seva extraordinària trajectòria. Probablement l’esforç realitzat davant seleccions del potencial de Sèrbia i Croàcia va penalitzar físicament a l’equip espanyol, lluny del nivell mostrat durant tot el partit per un conjunt italià extraordinàriament competitiu.
Equilibri inicial
El primer període va ser el més equilibrat. Va finalitzar amb un marcador d’empat a dos, després que Espanya neutralitzés en dues oportunitats els avantatges d’Itàlia. Felipe Perrone va ser l’autor dels dos gols del conjunt espanyol. A 23 segons del final d’aquest quart, el jugador del CN Terrassa Alberto Barroso va poder situar per davant a Espanya per primera vegada, però el seu llançament de penal ho va detenir el porter italià.
La sortida dels italians en el segon quart va començar a marcar les primeres diferències significatives. Gràcies a la seva efectivitat en les accions de superioritat numèrica (quatre gols de quatre jugades) i el poc encert d’Espanya en aquestes situacions, Itàlia va signar un parcial de 0 a 3 que va situar un perillós 3 a 5 en el marcador. A 57 segons del descans, Munárriz va anotar el tercer gol d’Espanya que obria unes expectatives més optimistes.
El partit havia entrat en una dinàmica de clar color italià. Els transalpins dominaven totes les facetes del joc, de forma especial amb una defensa exemplar que va forçar els errors d’Espanya de forma continuada. Aicardi, Dolce i Di Fulvio van augmentar la diferència fins al 3 a 8. Blai Mallarach va maquillar el resultat en transformar el quart gol d’Espanya.
La diferència es veia definitiva en un partit d’aquestes característiques. Itàlia va gestionar l’escenari de forma exemplar, augmentant la renda fins al 4 a 9 amb un gol de Luongo. Mallarach va posar una altra vegada els quatre gols de distància, ja insuficients per a aspirar a una remuntada impossible.
La dada
Quarta plata
La selecció masculina s’ha penjat la medalla de plata en un Mundial per quarta vegada a la seva història. La darrera vegada ho va fer a Roma al 2009. També ha estat campiona del món en dues oportunitats i una vegada s’ha fet amb la medalla de bronze.
