Els elements utilitzats per marcar la pàgina en què hem deixat la lectura i hem de reprendre-la són tan antics com els còdex, els llibres antics escrits a mà que, de manera definitiva a l’Edat Mitjana, van substituir els rotllos. Fou al segle XVI que van aparèixer els primers punts de llibre independents (no cosits a l’enquadernació). A mitjans del XIX van començar a produir-se en sèrie, i molts aviat tingueren els seus primers col·leccionistes.
Els terrassencs Magda Sarrión i Toni Antolí ho són des de fa uns vint anys. "Tot va començar perquè m’agrada llegir, sobretot llibres de cuina. Quan anava a la llibreria i veia que tenien punts de llibre o me n’oferien, els agafava. M’anaven molt bé per tal de posar-los a la pàgina de la recepta que m’havia interessat. Vaig adonar-me que hi havia punts de llibre molt macos, i vaig decidir anar-los guardant en una capsa de sabates, quan ja tenia el llibre llegit", explica Magda Sarrion, que és, de fet, l’autèntica col·leccionista de punts de llibre de la parella. En Toni s’encarrega més aviat de la classificació de les peces. La dèria del col·leccionisme, que té arrelada des de ben petit, la comparteix, però té els seus temes propis, que son uns altres: sobres de sucre, etiquetes de vins, plaques d’aigües, vitel·les de puro, botellins.
Intercanvis constants
Quan van tenir uns quants punts de llibre repetits, en Toni i la Magda van anar amb ells a la trobada de col·leccionisme d’Artesà de Segre, una de les més importants que s’organitzen a Catalunya. Els van bescanviar, i també els en van donar. Van començar així els intercanvis i contactes amb el món del col·leccionisme de punts de llibres. Per motius de feina no poden anar a la fira que cada dissabte es munta a Terrassa, a la Rambla d ‘Ègara, però són membres de l’entitat barcelonina El Troc, i fins i tot van a domicilis de col·leccionistes a fer canvis.
El passat gener, la col·lecció de punts de llibres de la Magda i el Toni va assolir el nombre de deu mil peces. Pero celebrar-la, i donar-los a conèixer, van editar, esclar, un punt de llibre. Porta una fotografia del Castell Cartoixa de Vallparadís, l’escut de Terrassa i la senyera. Van fer una tirada de cinc-cents exemplars, en dos tipus diferents de cartolina . Des d’aleshores han passat només set meses, i la col·lecció ja ha crescut en tres mil peces més. "I seguim col·leccionant. L’objectiu, ara, és arribar als quinze mil. Llavors mirarem a veure si podem entrar al llibre del Records Guiness. El col·leccionista que coneixem que en té més, en té uns quatre mil."
Tots els punts els tenen ordenats de la manera més meticulosa. Els guarden en àlbums, ordenats per editorials i àmbits, i de manera alfabètica, i a més han tingut la paciència fer un catàleg informàtic.
Hi ha una qüestió que sempre planeja en aquest àmbit de col·leccionisme: què és i què no és un punt de llibre? La Magda creu que només s’haurien de considerar aquells que tenen a veure amb editorials i literatura. Però hi ha difusions i publicitats de tota mena que fan servir la forma i estructura dels punts de llibre. "Per mi, no ho són; per altres sí. Jo els agafo tots, però."
Peces terrassenques
De Terrassa en tenen gairebé dos-cents, i aquí es troba a faltar l’existència d’un catàleg o si més no un llistat dels punts de llibre de producció local. És el mateix que passa amb els sobres de sucre i amb tants altres temes de col·leccionisme (L’ excepció són les postals, catalogades i estudiades a fons i de manera rigorosa a "Terrassa: territori postal. Les targetes postals terrassenques", un llibre que poques ciutats tenen i que honra la cultura i la memoria visual local). Alguns punts de llibre terrassencs apareixen a "El punt de lectura. Apunts d’història i punts d’autor", de Domènec Martínez i Francesc Miralles (Fundació Caixa Sabadell, 2005), obra de lectura imprescindible per a tots els interessats en el tema.