Poc abans de Sant Joan, vaig tenir la temptació de triar -com a tema d’algun dels meus articles o columnes- reflectir els meus sentiments arran la trista descoberta del cadàver de na Mònica Borràs (al carrer de Volta). Finalment me’n vaig abstenir en senyal de respecte envers tota la seva família. Àdhuc per no retroalimentar cap morbositat en el nucli d’alguns mitjans de comunicació que no ajuden gens ni mica en la línia del respecte a la deontologia, l’ètica i la igualtat de gènere. Converteixen l’actualitat en un circ, farcit d’escarafalls i safareig. Entenen el món de la informació com una faula fastigosa.
Em produeix molta pena haver de bescanviar aquella decisió. Sense no haver-se tancat encara el cercle d’un dol duríssim i rebutjable per la localització d’aquell cadàver (gairebé un any després del crim), Terrassa torna a ésser capçalera informativa per una nova notícia horrible: l’assassinat de n’Eva Abad. Ambdós fets han comportat dissortadament la mort traumàtica de dues ciutadanes egarenques i gairebé m’hi veig obligat. En aquest punt, primerament expresso tot el meu suport i una forta abraçada als dos fills de n’Eva. Voldria trobar les paraules justes i adients per tal d’enfortir el seu ànim i com a suport a l’hora d’afrontar i enfocar un tràngol impossible de pair.
Els més "destralers" sempre situen aquests tipus de notícies en forma d’estereotips hipòcrites i repel·lents. Associades a alguna barriada de l’extraradi o en col·lectius de nivell educatiu justet. En tots dos casos, s’ha demostrat allò del no-res més allunyat de la realitat!
Deia en Miquel Martí i Pol que "és en la mort que aprenem de viure, bevent-ne el licor a glops lentíssims, sentint que ens incendia les entranyes, mentre ens revela tota la bellesa d’aquell restar contra tots els designis". La realitat, tanmateix, supera tots els nivells d’amargor i ens aboca a intentar pair i gestionar uns casos que no es poden "tancar" amb tres dies de dol, uns minuts de silenci, l’encesa d’unes espelmes davant de l’Ajuntament de la vila o la il·luminació de certs monuments amb llum malva. Tot i que aquests signes esdevenen prou encertats, cal anar més enllà. I de manera contundent. Falla quelcom a la nostra societat quan esclaten aquestes "bombes". Hem d’incidir -profundament, efectiva i urgent- en temes educatius i en gestió de recursos (econòmics i judicials) que previnguin realment aquesta xacra.
Mai més, nunca más, inoiz gehiago, nunca máis!
