No he entès mai aquesta mania de fugir de casa tan bon punt ens donen lleure a la feina per entaforar-se en un apartament petit i incòmode en un poble ple de gent i amb uns serveis pensats per a la població que hi ha a l’hivern, que acostuma a ser una ínfima part de la que hi ha a l’estiu, quan a casa hi ha uns sofàs més còmodes, els coixins del llit són del nostre gust, la televisió es veu millor, el wifi funciona correctament i hi tenim tots els llibres que volem llegir, tota la música que volem escoltar i totes les pel·lícules que volem veure. Encara entenc menys els qui, en lloc de l’apartament, opten per viure i dormir en una tenda de campanya, com si estiguessin fent el campament de milícies, acompanyats pels roncs dels veïns, el soroll dels nens fora d’hores i la gresca dels joves que es munten el seu foc de camp sense foc però amb molta música. Superen també la meva comprensió aquells que, en aquests casos, opten per agafar un vaixell amb un parell de milers de ciutadans més i s’aventuren a passar les vacances dins d’un vaixell deixats de la mà de Déu i agafats de la mà d’uns monitors que els fan fer gimnàstica aquàtica, els obliguen a vestir-se d’etiqueta per sopar amb el capità i els duen en ramat a visitar una ciutat on els oriünds els miren com si fossin una invasió d’alienígenes que els han vingut a pertorbar la pau.
No és que no m’agradi fer vacances, en faria tot l’any si em fos llegut, però no m’agrada “anar” de vacances. Tinc la profunda convicció que l’agost està fet per al repòs i el moviment imprescindible i per evitar el contacte amb la gent, fins i tot amb la gent que estimes, ja no dic amb aquells que no coneixes de res i amb els qui t’has de barallar per la taula d’un bar, una plaça d’aparcament o un tros de sorra on deixar la tovallola. Ja no parlem d’aquells que cometen la temeritat d’agafar un avió en aquestes dates tan assenyalades, a aquests pobres els estan esperant amb candeletes tots els comitès de vaga de qualsevol tipus de treballadors que tinguin una mínima possibilitat d’amargar-los les vacances amb l’excusa de les reivindicacions laborals més bigarrades: taxistes, conductors de metro, personal de terra, camàlics, pilots d’avió, controladors aeris… i si per casualitat el dia que han triat per marxar no hi ha cap vaga d’aquestes sempre hi haurà un carterista que els pugui fer tornar el vi agre.
És evident que, encara que jo no entengui aquesta tendència a morir a pessics, la gent és ben lliure de practicar-la i, fins i tot, de fer veure que s’ho passa bé i enviar fotos per whatsapp per deixar constància d’aquest gaudi infinit… però amb mi que no hi comptin! Jo a l’estiu faig Terrassa. Hi ha poca gent, encara massa per al meu gust, cada cop hi ha més comerços oberts, als restaurants no has de fer cua, pots aparcar el cotxe allà on et ve de gust i no hi trobes cap escamot de turistes disfressats amb un barret vermell perseguint una guia que branda un paraigua. Terrassa és un paradís per a l’estiu? Jo no gosaria dir tant, però és un lloc on es pot viure dignament i això, tal i com s’estan posant les coses, és molt més del que poden dir molts pobles de la costa, molts llogarrets del Pirineu i tots els creuers del Mediterrani.
