En Ciceró deia que "l’agraïment és no sols la més gran de totes les virtuts. És, alhora, la mare de totes les altres". Aquesta sentència té més de dos mil anys. Per tant, jo gosaria actualitzar-la/ajustar-la a criteris actuals. Gairebé la capgiraria -amb respecte màxim- de manera un xic poètica: "Quan la vida és dolça, dóna gràcies i somriu. Quan és amarga, dóna gràcies i creix". Sembla tasca molt feixuga, però representa un desafiament prou engrescador.
Moltes altres vegades he referit què faig per donar gràcies. Si més no, un parell de cops al dia: quan enceto el dia i quan me’n vaig a fer nones. En primer lloc per coses que poden semblar molt trivials. Al meu entendre, tanmateix, no ho són gens: el sol fet de viure, tenir salut, compartir família i amics, gaudir amb la natura, la llum, la música i tantes altres coses. Intento ésser feliç amb el que tinc, perseguint allò que desitjo. Tan senzill com això.
Agraeixo -i de quina manera- haver estat educat en criteris basats en aquest estil o protocol. Em preocupa molt, però, veure com actualment massa jovent passa d’aquest estil i manera de comportar-se. Creuen que es tracta d’una moda antiquada i caduca. Pròpia de gent de poc nivell. Fins a l’extrem que n’hi ha que et miren amb mal d’ulls quan en retreus l’absència. És de ben nascut ésser agraït. Al meu entendre, el contrari no deixa d’ésser signe de mala educació.
De la mateixa manera que advoco per defensar l’agraïment, de forma natural i habitual, també cal insistir en la necessitat de demanar les coses "per favor/si us plau". No s’hi val a relaxar-se. Si a un marrec li ensenyem l’ús d’ambdues expressions, sens dubte valorarà molt més la pròpia llibertat i, alhora, copsarà que hi ha un esforç -de part del proïsme- que sempre cal valorar. Mai no hi ha d’haver ningú que cregui que s’ho mereix tot. Fins al punt de veure’s com el centre del món. De fet, vivim en una societat harmònicament convivencial. Per tant, petits detalls -com saludar, somriure, agrair, cedir el pas, ajudar el necessitat, etcètera- fan la vida més agradable. Ens allunyen de l’individu aïllat. Ens refermen en el criteri que fer-ho en comunitat comporta unes normes que no costen tant de complir.
