Em sorprèn que encara sorprengui la complexa/greu situació de la nostra llengua en diferents àmbits de la societat. Ja fa temps que se sap que els alumnes de parla catalana també juguen en castellà en el temps d’esbarjo escolar o que els adolescents es relacionen dins i fora dels locals d’oci en aquesta llengua. A partir d’aquí la relació d’exemples i situacions de clar desavantatge que pateix la llengua catalana són força nombrosos i, òbviament, preocupants. Si pareu l’orella pel carrer, transports públics, restaurants o davant grups de gent, joves o no tant, podreu escoltar quina és la llengua predominant i/o exclusiva. Ja fa molt de temps que vaig escriure que la nostra llengua es trobava a cures intensives i que trigaria molt de temps a sortir d’aquesta situació. El panorama és decebedor. Potser sí que en alguns moments només ha seguit patint una simple i controlada hospitalització. En cap cas, hores d’ara, ha rebut l’alta mèdica i no se li pot atribuir una ferma i millorada salut que albiri esperances d’una sòlida recuperació.
Hi ha prou exemples, massa exemples, que demostren la situació d’inferioritat, àdhuc menyspreu, que pateix la nostra llengua. La realitat és aquesta i no pas altra. Val a dir que una preocupant i inqüestionable radiografia no es tradueix en una actitud clara i contundent de la classe política i d’alguns experts en matèria lingüística. Sento massa sovint valoracions i diagnòstics on es parla amb molta subtilesa i inconcreció. "Ha millorat lleugerament", "s’aprecien alguns canvis…". Suposo que estem davant de respostes polítiques i conciliadores que defugen de cap mena d’alarmisme, conflicte i visió apocalíptica. Els matisos ens ofeguen i enceguen. Els detectors de control i seguiment semblen indicar que tot va funcionant i només cal emprar algunes petites intervencions correctores sobre el seu ús i divulgació. De tant en tant ens trobem amb noves teories que pretenen explicar la realitat. Ara ens diuen que els alumnes de secundària veuen el català com una llengua acadèmica i rigorosa i no pas com el mitjà habitual de comunicació. "Me n’examino però no el parlo." Fot-li que és de Reus! No veig cap mena de campanya publicitària que reclami una ferma perseverança de mantenir el català en qualsevol col·loqui o situació. Fixeu-vos que canviem ben aviat d’idioma quan notem que el nostre interlocutor no és de parla catalana. No ens aturem ni un instant a pensar que potser l’entén a la perfecció i que no cal fer aquest generós gest. No cal dir què fem quan ens movem en el marc de l’administració i/o davant representants de l’autoritat. El canvi ens fa sentir cofois/educats/solidaris però ens oblidem del perjudici que representa per a la seva desitjada/necessària protecció. Ho sento però tenim molta feina a fer i cal arremangar-nos de valent. Iniciatives que promouen el voluntariat, la lectura i la seva divulgació són més necessàries que mai. Qui ho havia de dir. És una qüestió de compromís i de garantir la supervivència d’allò que ens identifica i ens uneix. No ho veig d’una altra manera.
Fixeu-vos que canviem ben aviat d’idioma quan notem que el nostre interlocutor no és de parla catalana. No ens aturem ni un instant a pensar que potser l’entén a la perfecció