Heus ací un refrany poc conegut. Amb molt de significat al nucli, però. Si transcric la versió castellana, tothom m’entendrà: "Quien no llora no mama". No cal ésser cap llumenera per intuir que la procedència de la dita s’ha de cercar als nadons que encara no parlen. Si tenen fam, reclamen la llet del pit matern o biberó amb plors. En saben prou perquè la fórmula els funciona… I de quina manera! De fet, es comuniquen a la seva manera, amb diferents modalitats. Així podem distingir si tenen son, gana, dolor o altres molèsties.
El sistema no falla. En altres àmbits, molts avenços socials o laborals han arribat mitjançant la tècnica de fer-te pesadament plumbi. En estructures de desigualtat, moltes coses es desencallen fent de barrina. Políticament, et trobes amb gentussa que es fa l’orni. Sol atorgar la resposta del silenci administratiu. Llavors, el qui es troba en posició de desavantatge, se les enginya per enderrocar murs.
Alguna vegada una bona eina per remoure el rocam es pot trobar a través d’una "carta al director" de qualsevol diari. La insistència fa enrogir la part responsable de desembussar situacions consolidades i injustes. A fi que no li rebentin l’oïda, s’avé a cedir, a contracorrent.
Tot i que encara manquen mesos per a la fita, vull avançar un suggeriment al Consistori. Si més no, en poden prendre nota i anotar-s’ho a l’agenda. Va referit al rovell de l’ou de la vila: la Plaça Vella. Un indret on tots anem a espetegar quan no sabem on dar-la. Qualsevol de les seves terrasses esdevé un imant/pol d’atracció per compartir un mos o refresc amb amics. Concretament, els llanço una pregunta a l’aire: quants anys fa que no es poda el seu arbrat? Fins al punt que els tendals de diferents locals de restauració potser exerceixen més una funció anticolombòfila que no pas de prevenció solar.
Per tant, alhora també podem convenir que cal -com l’aire que respirem- una captura selectiva de coloms. Són aus superbrutes i corrosives, amb una població molt per damunt del desitjable. El seu hàbitat s’ha de derivar -sense anar més lluny- a Vallparadís. Ajornar la solució d’aquest greu problema no quadra amb la famosa dita del "qui dia passa any empeny"…
…Estan avisats amb prou marge i celebraré que la meva proposta no caigui al sac de l’oblit. A la llarga i a la curta tots ho agrairem. Sí o sí?
